Canònica de San Pedro de Siresa
Monestir de Siresa / Ciresia / Monasterio Syrasie
(Valle de Hecho, Osca)
La primera notícia documental d'aquest cenobi es troba en una donació de terres efectuada el 833 per Galí I Garcés (comte d'Aragó entre el 833 i 844) i la seva esposa Guldregut. La casa s'hauria fundat en aquell moment, sota la influència carolíngia. Més endavant, en una visita del 852, s'esmenta la puixança del monestir i de la seva biblioteca, segurament afavorida per la proximitat de la via romana que seguia la vall d'Echo, des de Berdún a França, passant pel coll de Palo.
El 867, Galí I Asnar (successor de Galí I Garcés, comte d'Aragó entre el 844 i 867) li cedeix la vila d'Echo, cap de la vall. El monestir també es va beneficiar de la restauració de l'antiga seu episcopal d'Osca, que havia desaparegut durant molt temps. Durant els anys següents (s. X) es van trobant donacions i confirmacions de propietats per part del poder. L'expedició contra Pamplona d'Almansor (999) va afectar també el monestir, que va quedar despoblat. L'any 1082 es va restaurar i convertir en una canònica agustiniana, que el 1097 va passar a dependre de l'abadia de Montaragó, fins que el 1145 va quedar subordinada a l'església de Jaca.
En aquest monestir es va educar Alfons I el Bataller (1073-1134), que un cop esdevingut rei d'Aragó, va confirmar (1113) els privilegis del monestir, a més d'atorgar-li altres propietats i beneficis. La casa va patir una profunda transformació arran de la seva dependència del bisbat de Jaca que hi va instaurar un capítol de clergues. És en aquesta època que, possiblement, s'aixeca bona part de l'església actual, reflex de la situació econòmica. L'edificació es reprèn a mitjans del mateix segle, però sembla que resta inacabada. Es tracta d'una construcció de grans dimensions, de planta cruciforme i amb un únic absis. Aquesta església conserva restes de construccions preromàniques, als peus de la nau.
Crismó de la portada
En aquest sentit, cal destacar la massissa construcció que dona forma a la porta principal, exteriorment destaca un cos que s'avança del nivell de la façana, rematat amb una parella d'arcs de mig punt, i un petit campanar. Al timpà d'aquesta porta hi figura un crismó. Interiorment aquesta estructura suporta una tribuna elevada. L'absis té tres obertures, que es combinen amb arcs cecs, interiorment i exterior. L'església de Siresa conserva encara una part del seu mobiliari del qual cal destacar un Crist d'un davallament, possiblement del segle XII, una Mare de Déu del segle XIII i uns retaules gòtics dedicats a Sant Joan Evangelista, la Trinitat, Sant Esteve i Sant Jaume el Major.
Crist d'un davallament
Reatule de Sant Joan Evangelista
Retaule de Sant Jaume el Major
Braç del transsepte
- CROZET, René (1964). L'église abbatiale de Siresa (Huesca). Bulletin Monumental, t. 122
- DEL ARCO, Ricardo (1914). El monasterio de Siresa. Linajes de Aragón, t. 5, núm. 18
- DURAN GUDIOL, Antonio (1989). El monasterio de San Pedro de Siresa. Diputación G. de Aragón
- DURÁN GUDIOL, Antonio (1991). Dos cuestiones sobre el monasterio de San Pedro de Siresa. Príncipe de Viana, núm. 193
- LACARRA, María del Carmen (1995). El Cristo de San Pedro de Siresa (aproximación a su estudio). Homenaje a Don Antonio Durán Gudiol. Osca: Instituto de Estudios Altoaragoneses
- MARTÍNEZ, Javier; i altres (2012). San Pedro de Siresa y Alfonso el Batallador. Monumentos singulares del románico. Nuevas lecturas sobre formas y usos. Aguilar de Campoo: F. Santa María la Real
- UBEIRA, José Luis (1999). Siresa. El lugar, la historia, la leyenda. Osca: I. Estudios Aragoneses
- UBIETO, Agustín (1999). Los monasterios medievales en Aragón. Saragossa: C. A. Inmaculada
- UBIETO, Antonio (1986). Cartulario de Siresa. Saragossa: Textos Medievales, 2
Siresa és a la vall d'Echo, al terme amb el mateix nom