Georg Braun (c 1640)
Aquest monestir cistercenc femení de Santa María la Real de Huelgas fou fundat per la reina María de Molina (c 1265-1321), l’esposa de Sanç IV de Castella, l’autorització del seu establiment l’havia obtingut l’any 1282. Aquella primera casa fou víctima d’un incendi l’any 1320 i es va aixecar de nou en un altre indret, a l’església de Santa María Magdalena, a tocar del palau reial, donat també per la fundadora. A la mort de la reina, l’any següent, aquesta fou enterrada a l’església del monestir. El 1328 va patir un incendi i va passar a ocupar el palau. El monestir actual, que va substituir la senzilla construcció del segle XIV, es va començar a bastir el 1579. Conserva un notable patrimoni mobiliari, entre el que s’ha de destacar el sepulcre de la reina María de Molina.
Sepulcre de María de Molina († 1321)
Fotografia de Lourdes Cardenal, a Wikimedia
- BALADO, Arturo; i altres (2010). Guía del Císter en Castilla y León. Junta de Castilla y León
- MARTÍN GONZÁLEZ, Juan José; i altres (2001). Monumentos religiosos de la ciudad de Valladolid II. Valladolid. Diputación de Valladolid
Aquesta casa cistercenca té el seu origen en el monestir de Santa María de Perales (Palència), fundat cap al 1160, segurament des del monestir de Tulebras (Navarra), va dependre d’aquest monestir fins que el 1199 va passar sota l’obediència del monestir de Las Huelgas (Burgos). A finals del segle XVI, la casa de Perales va demanar la reforma de l’observança, passant a seguir la regla en sentit estricte i deixant de costat el relaxament de les normes que s’havia anat generalitzant a poc a poc. Aquest canvi va comportar tensions a la mateixa casa, amb monges que s’hi van afegir i altres que no ho van acceptar. El 1594, un cop solucionats els inconvenients i obtinguts els permisos, la comunitat va començar a practicar la nova observança.
Fotografia de Zarateman, a Wikimedia
En aquella època, les monges també es van voler establir en un lloc més adient i després de diverses gestions, el 1595 es van traslladar a la vila de Valladolid, malgrat l’oposició inicial d’alguns estaments eclesiàstics de la ciutat contraris a l’arribada d’una nova comunitat. Un cop assentades a la ciutat, van canviar l’advocació de Santa María, habitual en el Cister, per la de San Joaquín y Santa Ana. Inicialment, haurien adaptat la casa que van rebre per la fundació, però poc després s’aixecaria un convent de nova planta i finalment Carles III va finançar la construcció de l’edifici actual, del que es va posar la primera pedra el 1781 i que fou inaugurat el 1787.
- GARCÍA GUINEA, Miguel Ángel; dir. (2002). Enciclopedia del Románico en Castilla y León. Valladolid. Aguilar de Campoo: Fundación Santa María la Real
- MARTÍN GONZÁLEZ, Juan José; i altres (2001). Monumentos religiosos de la ciudad de Valladolid II. Valladolid. Diputación de Valladolid
- YÁÑEZ NEIRA, Fr. María Damián (1956). El Monasterio de San Joaquín y Santa Ana de Valladolid, cabeza de las Religiosas Recoletas de España. Cistercium, núm. 45
- YÁÑEZ NEIRA, Fr. María Damián (1988). El monasterio cisterciense de Perales, cuna de la recolección. Publicaciones de la Institución Tello Téllez de Meneses, núm. 59
Monestir de La Asunción / Nuestra Señora de la Piedad
(Valladolid, Valladolid)
Aquest monestir fou fundat el 1544 a Villalcázar de Sirga (Palència). El 1552, els comtes d’Osorno van patrocinar el trasllat de la casa a la ciutat de Valladolid, inicialment es van establir a la capella de Nuestra Señora de la Piedad, però amb el pas del temps es va buscar un nou emplaçament més adequat a les necessitats de la comunitat, i per això es van adquirir unes cases senyorials que foren cedides a les monges el 1585.
Fotografia de Zarateman, a Wikimedia
El 1595 es va signar el patronatge d’aquesta casa amb el senyor Francisco Enríquez de Almansa i la seva esposa Mariana de Zúñiga, però finalment foren el reis Felip III i Margarida d’Àustria qui s’encarregaren de patrocinar el monestir, aixecar els edificis i dotar-lo econòmicament. El 1615 l’advocació de la Piedad va canviar per l’Asunción. L’església és obra de Francisco de Mora, el monestir encara conserva un notable patrimoni mobiliari.
- JUNQUERA, Juan José (1973). Las Descalzas Reales de Valladolid y algunas de sus pinturas y esculturas. Archivo español de arte, núm. 182
- MARTÍN GONZÁLEZ, Juan José; i altres (2001). Monumentos religiosos de la ciudad de Valladolid II. Valladolid. Diputación de Valladolid
- SÁNCHEZ, Cayetano; PRADA, M. Fernanda (1996). Reseña histórica de los monasterios de clarisas de España y Portugal. Vol. 1. Ávila: Hermanas Clarisas de España
Comendadoras de Santa Cruz / Las Dominicas Francesas
(Valladolid, Valladolid)
El convent de Las Comendadoras de Santa Cruz, de monges de l'orde de Sant Jaume de l'Espasa fou fundat l'any 1487 a iniciativa de dues germanes: María de Zúñiga i María de Fonseca, que van cedir unes cases al centre de la ciutat on es va aplegar la comunitat, on elles mateixes van ingressar. La casa acollia específicament, noies pertanyents a la noblesa. Al segle XVII es va edificar una nova església, acabada el 1734, que encara es conserva juntament amb el claustre, edificat el segle XVI. Després de la desamortització, el lloc fou ocupat per les Dominicas Francesas que hi van establir una escola coneguda com Las Francesas que més endavant es van traslladar a un altre indret, ara el lloc és una sala d'exposicions.
Claustre
Fotografia de José Luis Filpo Cabana, a Wikimedia
- BALADRÓN, Javier (2021). Una escultura reencontrada: el San Fernando del retablo mayor del monasterio de las comendadoras de Santiago de Valladolid. BSAA Arte, núm. 87
- MARTÍN, Juan José (1959). La iglesia de las dominicas francesas de Valladolid. Boletín del Seminario de Estudios de Arte y Arqueología, vol. 25
- MARTÍN, Juan José; i altres (2001). Monumentos religiosos de la ciudad de Valladolid II. Valladolid. Diputación de Valladolid