El monestir de Meira és conegut des de l’any 997 quan possiblement era una casa benedictina. Ja a l’any 1151 Alfons VII va fer una donació d’unes terres ermes en el lloc anomenat Meira, el que fa pensar que en aquell moment el monestir havia desaparegut, abandonat. Álvaro Rodríguez, el beneficiari d’aquella donació podria ser el responsable de la nova fundació. El fet és que el 1154 el mateix Alfons fa una nova donació, aquest cop a l’abat Vidal de Meira. Per altra banda hi ha notícies de l’existència d’una inscripció, ara perduda, on es situava la fundació cistercenca l’any 1142. Tot plegat fa que hom pugui afirmar que la fundació del monestir es va efectuar entre els anys 1151 i 1154, sense descartar que aquesta fundació fos el resultat del trasllat d’una comunitat formada en una altre lloc el 1142. Sigui com sigui, la nova casa es va fundar des de l’abadia de Claravall (Aube).

De Meira hi depenien dues abadies cistercenques femenines, la de San Salvador de Ferreira i la de Santa María de Moreira (Castroverde). Durant el segle XV aquesta casa, com la majoria dels monestirs de l’entorn passaven per una època de decadència a causa sobretot de l’existència d’abats comendataris, deslligats de les comunitats que dirigien. A Meira aquesta situació no era tant angoixant com en altres monestirs, de totes maneres la casa fou reformada i el 1503 va integrar-se a la Congregació Cistercenca de Castella el que va portar aquest establiment a una època d’estabilitat i riquesa que va permetre la renovació arquitectònica del monestir. Es aquesta època es va emprendre la construcció d’un nou claustre (segle XVI) en substitució de l’anterior i d’un altre, de nova planta, amb les seves dependències annexes.

Ja al segle XIX, el monestir de Meira va patir els efectes de la guerra del Francès, quan fou transformat en hospital. Un cop recuperat i restaurat va patir una nova dispersió temporal dels monjos amb motiu del Trienni Liberal. Després la desamortització del 1835 el va deixar definitivament sense comunitat religiosa. El monestir es trobava en estat de ruïna quan el 1845 fou lliurat a l’Ajuntament. Més endavant es van restaurar algunes de les dependències, especialment l’església i actualment només es conserva aquest edifici i una part de les dependències ocupades per la rectoria i les oficines municipals.