El monestir de San Pedro de Rocas té el seu origen en un complex eremític que conserva restes d’un conjunt d’assentaments destinats a anacoretes, interconnectats entre si. Aquesta colònia d’eremites té arrels en l’antiguitat preromana i per a la seva construcció s’utilitzaren tant tècniques d’excavació com de construcció de petites estances de fusta o altres materials.
En una de les capelles que formen el nucli central del complex es va trobar una làpida amb la data de 573, tradicionalment considerada com una inscripció fundacional. Tanmateix, aquesta atribució i la mateixa data han generat nombrosos dubtes. Malgrat això, és innegable l’antiguitat del conjunt, que probablement hauria quedat deshabitat durant l’ocupació del territori pels sarraïns. El primer document que en fa referència és un privilegi atorgat per Alfons V de Lleó l’any 1007.
A causa de la pèrdua de documentació per un incendi, Alfons V va confirmar les possessions del monestir, esmentant una restauració prèvia realitzada per Alfons III, rei d’Astúries (866-910). El document també recull la tradició segons la qual un caçador anomenat Xemondo (o Gemondus) va descobrir la cova on es troba l’església i va decidir retirar-se en aquest lloc per practicar la vida eremítica. Al seu voltant es va formar una comunitat que Alfons III va posar sota la direcció del monestir de Celanova.
Més enllà d’aquesta llegenda, no és fins al 1185 que el papa Luci III esmenta aquest lloc com a part de les possessions de l’Església d’Ourense. L’any 1199 es confirma la seva dependència, com a priorat, de Celanova, i en aquesta època ja funcionava com una casa benedictina. Va esdevenir un establiment monàstic de prestigi, i hi ha indicis que al llarg del segle XIII es va intentar independitzar de Celanova. La seva activitat es va mantenir fins que, l’any 1511, fou suprimit com a priorat i incorporat a la casa mare en qualitat de parròquia. L’indret va començar a ser valorat i restaurat a partir dels darrers decennis del segle XX.
El nucli de San Pedro de Rocas està format per tres capelles excavades a la roca, amb una estructura similar, tot i que la central és de dimensions més grans. Les capelles laterals probablement tenien una funció funerària. El conjunt està protegit per una construcció del segle XX, aixecada amb restes del monestir medieval. Al costat hi ha l’edifici de la Casa Prioral, construït al segle XVII sobre l’indret de l’antic monestir. El sòl del conjunt està ple de sepultures, la majoria de les quals són antropomorfes. També es conserven restes molt malmeses d’una pintura mural, datada a començaments del segle XII.
- DURO PEÑA, Emilio (1972). El monasterio de San Pedro de Rocas y su colección documental. Ourense: I.E. Orensanos Padre Feijóo
- FREIRE CAMANIEL, José (1998). El monacato gallego en la alta edad media, vol. II. La Corunya: Fund. Pedro Barrié de la Maza
- GARCÍA IGLESIAS, José Manuel; dir. (2004). La Ribeira Sacra. Esencia de espiritualidad en Galicia. Xunta de Galicia
- LÓPEZ QUIROGA, Jorge; i altres (2018). Ecclesia edificata inter alpes roccas nominata El complejo rupestre de san Pedro de Rocas (Esgos, Ourense). In tempore sueborum. Diputación Provincial de Orense
- LÓPEZ QUIROGA, Jorge; i altres (2020). La 'laura' y 'coenobium' de San Pedro de Rocas. Un complejo rupestre de origen bizantino en el noroeste de la Península Ibérica. Anastasis, núm. VII/1
- MALINGRE, Ana María (2016). La casa prioral del monasterio de San Pedro de Rocas. Porta da aira, núm. 14
- PÉREZ GONZÁLEZ, José María; dir. (2015). Enciclopedia del románico en Galicia. Ourense. Aguilar de Campoo: Fundación Santa María la Real
- PÉREZ RODRÍGUEZ, Francisco Javier (2008). Mosteiros de Galicia na Idade Media. Ourense: Deputación Provincial de Ourense
- SÁ BRAVO, Hipólito de (1972). El monacato en Galicia. Vol. 2. La Corunya: Librigal