La tradició indica que en aquest lloc existia una antiga capella on es veneraven les relíquies de sant Simforià d’Autun, màrtir del segle II. Aquella primera i senzilla església fou incendiada l’any 532 per Teodoric I i, més endavant, el 731, resultà afectada per una incursió sarraïna. Posteriorment fou reconstruïda i, potser aleshores, s’hi va establir una petita comunitat monàstica. La Gallia Christiana hi esmenta l'abat Josephus cap a l’any 765.
Amb el temps, aquell monestir va caure en decadència a causa d’una administració deficient, fins que, en una data indeterminada, fou restaurat per la noble Riclendis i els seus fills. Poc després, cap a l’any 1011, en temps del bisbe Begó de Clarmont (980-1011), Gui de Thiers en va fer donació a Odiló, abat de Cluny (Saona i Loira). D’aquesta manera, el monestir esdevingué una dependència cluniacenca, on es restablí la Regla de sant Benet segons els costums de Cluny, i s’hi nomenà Pere com a primer abat d’aquesta nova etapa.
No es coneixen amb precisió els detalls de la construcció de la part romànica de l’església actual, que probablement s’inicià en aquell període. Al segle XV s’hi van fer modificacions, i al segle XVII es van dur a terme reparacions després que, l’any 1568, el lloc hagués patit els efectes de les guerres de Religió, quedant el monestir en perill de ruïna durant molts anys. El 1707, unes greus inundacions el van afectar novament; a partir d’aleshores entrà en franca decadència i la comunitat es reduí al mínim: l’any 1767 només hi restaven dos monjos. Finalment, una butlla papal en decretà la supressió l’any 1782.
Després de la Revolució, el 1801, l’església del monestir fou convertida en parroquial. Aquesta construcció, molt transformada al llarg del temps, fou objecte de diverses obres de restauració al segle XIX, que van modificar part de les seves estructures, mentre altres zones van caure en ruïna. Es va aixecar una nova capçalera al transsepte, darrere de la qual es conserven les restes de la primitiva. Al costat de l’església encara s’alça l’antiga residència abacial.
Restes de la capçalera primitiva
Restes de la capçalera primitiva
Restes de la capçalera primitiva
L'església abans de les restauracions del segle XIX
Il·lustració de L'ancienne Auvergne et le Velay (1843)
Postal antiga, col·lecció particular
- BALUZE, Étienne (1708). Histoire généalogique de la maison d'Auvergne justifiée par chartes, titres, histoires anciennes & autres preuves authentiques. Vol. 2. París: Dezallier
- BEAUNIER, Dom (1912). Abbayes et prieurés de l'ancienne France. Vol. 5. Bourges. Abbaye de Ligugé
- BRUEL, Alexandre. (1884). Recueil des chartes de l'abbaye de Cluny. Tome 3. París: Imprimerie nationale
- CRAPLET, Bernard (1972). Auvergne romane. La nuit des temps, 2. Zodiaque
- DU TEMS, Hugues (1775). Le clergé de France, vol. III. París: Brunet
- MICHEL, Adolphe (1843). L'ancienne Auvergne et le Velay. Histoire, archéologie, moeurs, topographie IV. Atlas. Moulins
- SAINT-MAUR, Congregació de (1720). Gallia Christiana in provincias ecclesiasticas distributa. Vol. 2. París: Typographia Regia
- TARDIEU, Ambroise (1877). Grand dictionnaire historique du département du Puy-de-Dôme. Moulins: Desrosiers
La ciutat de Thiers es troba a llevant de Clarmont d’Alvèrnia