Sant Nectari, deixeble de sant Austremoni, fou un dels evangelitzadors de l’Alvèrnia al segle III. A la seva mort fou enterrat al mont Cornadore, lloc on més endavant s’aixecaria una església sota la seva advocació. El 1178 aquest indret ja era propietat de l’abadia de La Chaise-Dieu (Alt Loira), que hi havia establert un priorat.
El 1146 Saint-Nectaire encara no figurava entre els béns de La Chaise-Dieu; fou el comte d’Alvèrnia Guillem VII (c. 1145-1169) qui en va fer donació a aquell monestir. Tot i que no es coneixen amb precisió els detalls de la construcció de l’església actual, aquesta es va aixecar en aquell període, probablement gràcies a la iniciativa del mateix comte o, potser, de la comunitat casadiana. L’edifici patí greument durant la Revolució, quan va perdre el campanar i quedà molt malmès.
El 1804 es restituí el culte a Saint-Nectaire i l’església fou objecte d’una profunda restauració el 1876. Aquells treballs comportaren importants reconstruccions i elements decoratius, amb poca atenció al seu passat medieval, però donaren com a resultat un temple de gran bellesa, especialment per la seva silueta, enlairada i isolada dalt d’un turó. L’edifici és essencialment romànic del segle XII, amb tres naus de cinc trams, el primer dels quals forma un nàrtex coronat per dues torres. Disposa també de transsepte, sobre el creuer del qual s’alça una torre, i als braços s’hi obren dues absidioles. La capçalera es compon del presbiteri, envoltat d’un deambulatori amb tres capelles radials.
Segons la tradició, Nectari era originari de Bizanci i havia nascut en el si d’una família acomodada; a la mort dels seus pares fou desposseït injustament de la seva fortuna i es traslladà a Roma, on entrà en contacte amb el cristianisme i fou batejat, canviant el seu nom d’Ipaci pel de Nectari. Una versió llegendària afirma que fou batejat per sant Pere i, fins i tot, relata un episodi en què morí a Sutri (Viterbo) i fou ressuscitat gràcies a un miracle de l’apòstol. Amb Antemi, Màrius, Sirenat i Mammet va acompanyar sant Austremoni —un dels Set apòstols de la Gàl·lia— en la seva tasca evangelitzadora a l’Alvèrnia, segons explica sant Gregori de Tours.
Imatge de sant Nectari
Tradicionalment aquest episodi s’ha situat en temps del papa Fabià (236-250), de manera que Nectari hauria viscut al segle III, encara que probablement caldria situar-lo més aviat al segle IV. Nectari es va encarregar de l’evangelització de la Limagne (a l’actual departament del Puèi Domat) amb l’ajut dels també sants Baudimi i Auditor. Se li atribueixen diversos miracles, tant a Roma com a l’Alvèrnia, entre ells la resurrecció de Brandule. A la seva mort fou enterrat al mont Cornadore, on havia viscut molts anys; el lloc esdevingué un centre de peregrinació, i en aquest emplaçament s’alça ara l’església romànica, antiga seu del priorat benedictí de Saint-Nectaire.
Presbiteri
Capitells del deambulatori
Capitell corinti
Capitell amb aus
Multiplicació dels pans i dels peixos
Resurrecció de Brandule
Història de sant Nectari
Judici Final
Judici Final
Judici Final
Judici Final
Esquema de la planta de l'església
Mare de Déu de Mont-Cornadore
Placa de coberta
Esmalt de Llemotges (s. XII)
Placa de coberta
Esmalt de Llemotges (s. XII)
Il·lustració de Voyages pittoresques et
romantiques dans l'ancienne France. Auvergne (1829)
Il·lustració de L'ancienne Auvergne et le Velay (1843)
- BEAUNIER, Dom (1912). Abbayes et prieurés de l'ancienne France. Vol. 5. Bourges. Abbaye de Ligugé
- BRANCHE, Jacques (1652). La vie des saincts et sainctes d'Auvergne, et de Velay, vol. 2. Le Puy: Guynard
- CRAPLET, Bernard (1972). Auvergne romane. La nuit des temps, 2. Zodiaque
- DE RÉSIE, Comte (1855). Histoire de l'église d'Auvergne, depuis saint Austremoine jusqu’a l’année 1560. Clemont-Ferrand: L. Catholique
- DESHOULIÈRES, M. (1925). Saint-Nectaire. Congrès Archéologique de France. 87 ss. París: Picard
- FORESTIER, François (1878). L'église et la paroisse de Saint-Nectaire. Clermont-Ferrand: Thibaud
- GUÉRIN, Paul (1888). Les Petits Bollandistes. Vies des saints. Vol. 13. París: Bloud et Barral
- JUSTEL, Christofle (1645). Histoire généalogique de la maison d'Auvergne. París: Du Puy
- MICHEL, Adolphe (1843). L'ancienne Auvergne et le Velay. Histoire, archéologie, moeurs, topographie IV. Atlas. Moulins
- RANQUET, Henry du (1897). L'église de Saint-Nectaire. Congrès archéologique de France, 52 ss. Société française d'archéologie
- ROCHIAS, G. (1909). Les chapiteaux de l'église de Saint-Nectaire. Bulletin Monumental, vol. 73
Saint-Nectaire és situat al sud-oest de Clarmont d’Alvèrnia, en un indret apartat de les grans vies de comunicació