Canònica de Sainte-Engrâce du Port
Monastère de Sainte-Engrâce / Sainte-Engrâce en Soule / Urdatx / Santa Grazi / S. Gracia
(Sainte-Engrace / Urdatx, Pirineus Atlàntics)
El municipi de Sainte-Engrâce (Urdatx) es troba al territori de Soule (Zuberoa), al País Basc francès, en una ruta de pas a través dels Pirineus cap a Navarra. La vila es va desenvolupar al voltant de l’església de Sainte-Engrâce, dedicada a aquesta màrtir venerada a Saragossa. Segons la llegenda, uns lladres robaren un braç de la santa i el van amagar en aquest indret, prop d’una església, on fou descobert més endavant per un toro. Després d’infructuosos intents de traslladar la relíquia, aquesta es diposità a l’església, on seria venerada.
La història d’aquest monestir és poc coneguda per la manca de documentació. L’església prengué el nom de Sainte-Engrâce du Port i es posà a càrrec d’una comunitat de canonges regulars que també gestionava un hospital per als pelegrins. També cal esmentar que, l’any 1085, el rei d’Aragó, Sanç Ramires (1043-1094), va donar aquesta casa al monestir benedictí de San Salvador de Leyre (Navarra), cessió que fou confirmada pel papa Pasqual II l’any 1100. Tot i això, se sospita que podria ser una falsificació elaborada per Leyre (monestir benedictí) per influir sobre Sainte-Engrâce (canònica agustiniana).
Posteriorment, aquesta última mantingué la seva independència, malgrat l’obligació de pagar una renda anual a Leyre. Els litigis entre les dues cases foren freqüents fins al segle XVIII. Durant el segle XIV, la comunitat de canonges regulars es convertí en una col·legiata secular. En aquesta època, Sainte-Engrâce patí les inestabilitats socials de la regió i, l’any 1569, un atac dels calvinistes provocà la pèrdua del mobiliari, dels arxius i, sobretot, del braç de santa Engràcia, fet que afectà el flux de pelegrins.
Portal occidental
Es va poder recuperar de la batzegada i obtingué una altra relíquia de la santa titular, mentre que els canonges foren substituïts per clergues. L’any 1724, la col·legiata fou suprimida i l’església unida al seminari d’Oloron. Amb la Revolució, l’església va perdre el seu patrimoni moble, especialment peces d’orfebreria, i els béns que li pertanyien. Posteriorment, l’església quedà protegida com a monument històric. Es conserva aquesta construcció d’estructura romànica, restaurada als segles XVIII i XIX, de tres naus i tres absis, sense transsepte. Cal destacar la notable sèrie de capitells que la decoren i el portal restaurat.
Il·lustració del Epítome, o compendio de las antiguedades del subterraneo... (1745)
Biblioteca Nacional de España
Segons la tradició, Engràcia era natural de Braga, tot i que altres fonts la consideren filla de Saragossa, l’any 303, en un viatge a la Gàl·lia, on havia de casar-se amb el marquès del Rosselló, va passar per Saragossa en plena persecució contra els cristians, ella i el seu seguici format per divuit acompanyants es van enfrontar al governador de la ciutat, Dacià, defensant les seves creences. Engràcia fou martiritzada i va morir a la presó, els seus companys foren decapitats. Per evitar que les despulles dels màrtirs fossin venerades, els seus cossos es van cremar, juntament amb les restes de malfactors trets de la presó, però, miraculosament, les cendres es van separar, formant una massa blanca (Santas Masas), diferent dels no cristians. Les restes d’Engràcia foren enterrades en una necròpoli extramurs i ben aviat el lloc de sepultura va esdevenir un centre de devoció.
Lleó atacant un personatge
Els Reis Mags
Adoració dels Reis Mags
Personatge atacat per lleons
Esteles discoïdals
- COTTINEAU, Laurent-Henri (1939). Répertoire topo-bibliographique des abbayes et prieurés. Vol. 2. Mâcon: Protat
- DURAND, Hippolyte (1865). Notice historique et archéologique sur le monastère et l'église de Sainte-Engrace-du-Port. Mémoires lus à la Sorbonne 1864
- DURLIAT, Marcel (1969). Pyrénées romanes. La-Pierre-qui-Vire: Zodiaque
- ETCHEVERRY, Michel (1946). Entre religieux français et espagnols. Bulletin Hispanique, vol. 48-1
- GUÉRIN, Paul (1888). Les Petits Bollandistes. Vies des saints. Vol. 4. París: Bloud et Barral
- HARISTOY, Pierre (1893). Monographie de l'antique Abbaye de Sainte-Engrace. Baiona: Lasserre
- RICHTER, Général (1935). Les chapiteaux de Saint-Engrâce. Société des Sciences, Lettres & Arts de Bayonne, núm. 16
Sainte-Engrâce es troba al territori de Soule, al País Basc francès, en la ruta que travessa els Pirineus fins a la Vall del Roncal