Abadia de Saint-Sauveur de Sarlat
Abbaye de Sarlat / S. Sacerdos de Sarlat / Catedral de Sarlat / Sarlatum
(Sarlat-la-Canéda, Dordonya)
Malgrat les llegendes tardanes que situen la fundació de l’abadia de Saint-Sauveur de Sarlat en l’època de Clodoveu I (481-511) i la seva reconstrucció per Carlemany (768-814), els seus orígens no són del tot clars. Generalment, s’accepta que hauria estat fundada durant el regnat de Pipí I d'Aquitània (817-838) i restaurada l’any 886 pel rei carolingi Carles el Gras (882-887).
Campanar
Paral·lelament, existeix una narració sobre la vida de sant Sacerdos (segle VII-VIII), fundador de l’abadia de Calabre (Calviac) i bisbe de Llemotges. A la seva mort, fou enterrat a Calabre i, quan aquest monestir va ser destruït pels normands, els monjos de Sarlat en van traslladar el cos a Saint-Sauveur, on seria venerat. A començament del segle XII, el monestir canviaria la seva advocació per la de Saint-Sacerdos. En aquest sentit, és possible que aquesta tradició fos una construcció destinada a prestigiar Sarlat i a reforçar la seva independència davant les pretensions de Cluny de sotmetre’l a la seva autoritat.
El primer document segur en què s’esmenta el monestir data de l’any 1094, en una donació. Durant el segle XII, va viure una època de prosperitat com a abadia independent, fet pel qual la documentació sobre aquest període és més abundant. Es té constància del pas per Sarlat de Bernat de Claravall l’any 1147, en el marc de la seva campanya contra l’heretgia d’Enric de Lausana. L’any 1153, el papa Eugeni III va posar l’abadia sota la protecció de Roma i li confirmà béns i privilegis, confirmació que Alexandre III va ratificar el 1170.
Claustre
A més, l’abadia també va rebre reconeixements i privilegis reials de Felip II de França (1181), Lluís VI (1137) i Ricard Cor de Lleó d’Anglaterra, entre altres. Un fet excepcional va marcar la seva història el 1273: l’abat Arnaud de Stapone va morir en plena celebració religiosa a causa d’una ferida de fletxa, probablement disparada per un o diversos monjos. Aquest crim mai no va ser oficialment aclarit. Durant el segle XIII, l’abadia mantenia el seu prestigi i independència i es trobava al centre d’una vila en plena prosperitat.
L’any 1317, una butlla de Joan XXII va dividir la diòcesi de Perigús en dues parts, creant la de Sarlat. El seu primer bisbe fou Raymond de Roquecorn (1318-1324). El capítol de la catedral va ser format pels mateixos monjos benedictins, un organisme regular que, amb el pas del temps, va incorporar canonges fins que, el 1561, es va secularitzar. Pel que fa a la diòcesi, aquesta fou suprimida durant la Revolució Francesa i integrada a la d’Angulema fins a la restauració de la de Perigús.
Un dels primers objectius dels bisbes fou adaptar el monestir per a les necessitats de la diòcesi, tenint en compte que les antigues dependències benedictines patien el deteriorament del pas del temps. La construcció de la nova catedral no es va impulsar decididament fins a l’any 1504, però les obres van patir diverses interrupcions, especialment durant les guerres de Religió. El 1574, la catedral fou assaltada i, el 1587, va patir els efectes del setge de Sarlat. Encara al segle XVIII es treballava en la seva finalització.
La pràctica totalitat de les construccions que es conserven corresponen a l’època episcopal, i només resten pocs elements de l’antic monestir medieval. Entre aquests, destaca el campanar, situat sobre l’atri a la façana occidental de l’església. Es tracta d’una construcció essencialment romànica, sobrealçada al segle XVII, que encara conserva elements de la seva antiga decoració escultòrica. El claustre ha desaparegut gairebé completament; només es conserva la façana de la sala capitular i algun sepulcre. A prop seu es manté la capella medieval de Saint-Benoît. També es conserva la Lanterne des Morts, una construcció funerària singular, de planta circular, que es considera obra de la segona meitat del segle XII.
A l'esquerra, la capella de Saint-Benoît
La Lanterne des Morts
Sepulcre d’Anne Dautrery
Il·lustració de La Guienne historique et monumentale (1842)
Segell de l'abadia (segle XIII)
Il·lustració de Les chroniques de Jean Tarde
- BÉNÉJEAM, Mireille (2005). Les vestiges romans de l’ancienne abbaye de Sarlat (Dordogne). Archéologie du Midi médiéval, vol. 23-24
- BÉNÉJEAM-LÈRE, Mireille (1999). Sarlat, la cathédrale Saint-Sacerdos. Congrès archéologique de France. 156e session. Périgord. Paris, Société archéologique de France
- BESSE, J.-M. (1910). Abbayes et prieurés de l'ancienne France. Vol. 3: Provinces ecclésiastiques d'Auch et de Bordeaux. Abbaye de Ligugé
- CARLES, Alcide (1883). Les titulaires et les patrons du diocèse de Périgueux et Sarlat. Périgueux: Cassard
- DESHOULIÈRES, François (1928). Sarlat. Congrès archéologique de France. 90e session. Périgueux. Paris: Société française d'archéologie
- DUCOURNEAU, Alexandre (1844). La Guienne historique et monumentale. Bordeaux: Coudert
- JOUANEL, André (1957). Sarlat. Le clocher de la cathédrale. Bulletin de la Société historique et archéologique du Périgord, vol. 84-3
- MARMIER, G. (1882). De l'origine du monastère de Sarlat. Bulletin de la Société historique et archéologique du Périgord, vol. 9
- MARMIER, G. (1884). Le chartier du monastère de Sarlat. Bulletin de la Société historique et archéologique du Périgord, vol. 11
- MAUBOURGUET, Jean (1926). Le Périgord méridional, des origines à l'an 1370 : étude d'histoire politique et religieuse. Cahors: Coueslant
- MAUBOURGUET, Jean (1930, 1955). Sarlat et le Périgord méridional, vol. II-III. París/Périgueux
- MAUBOURGUET, Jean (1931). La sécularisation du chapitre cathédral de Sarlat (1561). Bulletin de la Société historique et archéologique du Périgord, vol. 58
- PERGOT, Auguste-B. (1865). La vie de saint Sacerdos : évêque de Limoges et patron de l'ancien diocèse de Sarlat. Périgueux: Lenteigne et Bounet
- SAINT-MAUR, Congregació de (1720). Gallia Christiana in provincias ecclesiasticas distributa. Vol. 2. París: Typographia Regia
- SECRET, Jean (1968). Périgord roman. La nuit des temps, núm. 27. Zodiaque
- SECRET, Jean (1982). La chapelle Saint-Benoît de Sarlat. Congrès archéologique de France. 137e session. Périgord Noir. París, Société Française d'Archéologie
- SECRET, Jean (1982). La lanterne des morts de Sarlat. Congrès archéologique de France. 137e session. Périgord Noir. París, Société Française d'Archéologie
- TARDE, Jean (1887). Les chroniques de Jean Tarde, chanoine théologal et vicaire général de Sarlat... París: H. Oudin
Sarlat-la-Canéda es troba al sud-est de Perigús i a ponent de Solhac