Priorat de Notre-Dame de Soulac
Pieuré de Notre-Dame-de-la-Fin-des-Terres / S Marie Finibus Terre / Solaco / Solac
(Soulac-sur-Mer / Solac, Gironda)
El priorat benedictí de Soulac, també conegut com a Notre-Dame-de-la-Fin-des-Terres, es va establir en un punt proper a l’estuari de la Gironda, format per la desembocadura dels rius Garona i Dordonya a la costa atlàntica. Una tradició tardana situa en aquest indret l’arribada de la Verònica, qui hauria construït una capella dedicada al culte de la Mare de Déu. Tot i això, no es troben referències documentals del lloc fins al darrer quart del segle X. L’any 1035, una butlla del papa Benet IV ja menciona l’existència de monjos en aquesta localitat.
El priorat fou disputat entre les abadies de Sainte-Croix de Bordeus i Saint-Sever (Landes) fins que, el 1079, el papa Gregori VII en va confirmar la pertinença al primer. Notre-Dame-de-la-Fin-des-Terres es convertí en un important centre de devoció popular i un lloc de pelegrinatge. Les nombroses donacions que rebia van contribuir a la seva riquesa i prosperitat. Tanmateix, la seva ubicació en una zona inestable va comportar problemes estructurals recurrents, així com treballs periòdics per evitar que les dunes de sorra envaïssin els edificis. A més, el priorat va patir diverses ocupacions militars durant els segles XVI i XVII, que va obligar a fer obres de fortificació. El 1622 fou saquejat pels hugonots.
Al segle XVIII, la sorra havia tornat a envair el lloc, fet que provocà l’abandonament del priorat l’any 1744. L’església quedà en ruïnes fins que es restaurà a mitjan segle XIX, moment en què es va restablir el culte (1860) i l’edifici es convertí en església parroquial, tot i les seves condicions precàries. Els benedictins, de la congregació dels olivetans, retornaren a Soulac el 1859, i el 1874 construïren un nou monestir, on s’establiren fins a mitjan segle XX. Aquesta comunitat esdevingué coneguda gràcies a la comercialització d’un dentifrici basat en una fórmula pròpia del segle XIV. L’església actual és el resultat de profundes reparacions i modificacions efectuades al llarg dels segles XIX i XX. Malgrat tot, encara es conserven capitells i altres elements decoratius d’època medieval.
Àngel alliberant sant Pere
Personatges i esfinxs
Animals entre vegetació
Imatge de Notre-Dame de Fin des Terres
Detall de Plan de Soulac-sur-Mer (1896)
Bibliothèque nationale de France
Il·lustració de La Guienne historique et monumentale (1842)
Il·lustració de Le Monde illustré (1862)
Il·lustració de Le Monde illustré (1862)
Publicitat del dentifrici del priorat, 1894
Bibliothèque nationale de France
- BEAUNIER, Dom (1910). Abbayes et prieurés de l'ancienne France. Vol. 3: Auch, Bordeaux. Abbaye de Ligugé
- C. Y. (1862). Église de Soulac, dégagée des sables d’alluvion qui la recouvraient. Le Monde illustré
- DUBOURG-NOVES, Pierre (1967). Dictionnaire des Églises de France III. Robert Laffont
- DUBOURG-NOVES, Pierre (1969). Guyenne romane. La Pierre-qui-Vire: Zodiaque
- DUCOURNEAU, Alexandre (1842). La Guienne historique et monumentale. Bordeaux: Coudert
- MEZURET, A. (1865). Notre-Dame de Soulac ou de la Fin-des-Terres. Bordeus: Lesparre
- ORRILLARD, A. (1940). L'église Notre-Dame-de-la-Fin-des-Terres à Soulac-sur-Mer (Gironde). Bulletin Monumental, vol. 99
- PICOT-SUBES, Marie-P. (1897). L'église Notre-Dame-de-la-fin-des-Terres à Soulac-sur-Mer. Congrès archéologique de France, 145e s.
- REY, Raymond (1948). Les chapiteaux historiés de l'église de Soulac (Gironde). Annales du Midi, vol. 61
El priorat se situa a l’extrem nord de la península del Medòc, entre l’estuari de la Gironda i l’Atlàntic