Segons la tradició aquest monestir, ara catedral, el va
fundar sant
Adeodat (Deodat, Dié o Dieudonné) considerat bisbe
de Nevers, després d’haver fundat l’abadia
d’Ebersmunster (Baix Rin). Cap el 660 el fundador
hauria triat aquest lloc de Jointures per retirar-se,
però ben aviat es van reunir alguns seguidors establint
diverses capelles per les rodalies (Val de Galilée) el
661 el rei franc Khilderic II va fer donació d’aquelles
terres a sant Adeodat. La llegenda també parla d’un
esdeveniment miraculós després del qual es van començar
a bastir els edificis que formarien el monestir:
l’església de Notre-Dame (o “església petita”) i després
la de Saint-Maurice. També passaria per aquest lloc el
bisbe sant Hidulf (c612-707) fundador de l’abadia
de Moyenmoutier (Vosges) qui renovaria els
privilegis del monestir i més endavant s’encarregaria de
donar sepultura al fundador (c679) a l’església de
Notre-Dame donat que la de Saint-Maurice encara estava
en construcció. |
|
|
Saint-Dié
Interior de l'església |
Saint-Dié
Vitrall amb els sants Adeodat i Hidulf (s XIII) |
|
Hidulf va succeir Adeodat al cap del monestir (679-707).
Inicialment la casa seguiria la Regla de Sant Columbà però més
endavant adoptaria la de
Sant Benet. A
mitjan del segle VIII el monestir va perdre la seva vitalitat i hom
parla de relaxament pel que fa a l’observança. El 769 la casa va
passar a estar sota la tutela de l’abadia
de Saint-Denis, situació que es va mantenir fins el 860 sense
haver estabilitzat la situació. Durant el primer quart del segle X
el monestir i tot el territori va patir els efectes de les
invasions, que van arribar a despoblar el cenobi. En una data
indeterminada del segle X la comunitat benedictina en plena
decadència fou substituïda per canonges seculars, des del 1777
Saint-Dié és una seu episcopal i l’església de Saint-Maurice
catedral. Les primitives esglésies del monestir es van anar
modificant amb el pas del temps: el 1003 es va reconstruir
Saint-Maurice però a mitjan del segle XII tot el monestir fou
víctima de les flames el que va obligar a una llarga reconstrucció.
Encara va patir altres reformes durant el segle XVII i més
recentment per refer l’església després del bombardeig del 1944.
Conserva encara elements medievals entre els que hi destaquen alguns
capitells. |
Saint-Dié
Interior de l'església |
|
Saint-Dié
Interior de l'església |
Saint-Dié
Capitells de l'església |
|
Saint-Dié
Capitells de l'església |
Saint-Dié
Capitell de l'església |
|
Saint-Dié
Vitalls (s XIII) |
Saint-Dié
Vitall amb una escena de la vida de
sant Adeodat (s XIII) |
|
Saint-Dié
Donació de Khilderic II al monestir (s XIII) |
Saint-Dié
Vitall (s XIII) |
|
Saint-Dié |
Saint-Dié |
|
Saint-Dié |
Saint-Dié |
|
Saint-Dié
Església de Notre-Dame, o “església petita” |
Saint-Dié
Església de Notre-Dame |
|
Saint-Dié
Església de Notre-Dame |
Saint-Dié
Església de Notre-Dame
Postal antiga
Collections des musées de France (Joconde) |
|
Bibliografia:
- GUÉRIN, Paul (1888). Les Petits Bollandistes, vies des saints
de l’Ancien et du Nouveau Testament... Vol. 7. París: Bloud el
Barral
- GRAVIER, N.-F. (1836). Histoire de la ville épiscopale et de
l'arrondissement de Saint-Dié. Épinal: Gerard
- MARSCHALL, Hans-Günther (1984). Lorraine romane. La
Pierre-qui-Vire: Zodiaque
- RUYR, Jean (1634). Recherches des Sainctes Antiquitez de la
Vosge, Province de Lorraine. Épinal: Ambroise
- SAINT-MAUR, Congregació de (1785). Gallia Christiana in
provincias ecclesiasticas distributa. Vol. 13. París:
Tipographia Regia
- SAVE, Gaston; Schuler, Ch. (1883). L'église de Saint-Dié.
Bulletin de la Société
Philomatique Vosgienne. 1882-83
- SOMMIER, Jean-Claude (1726). Histoire de l'église de Saint-Diez.
Saint-Dié: Bouchard |
|
|
Situació:
Al centre de Saint-Dié |
|
|
|