L’any 1130, Guillaume de Montmirail va donar les terres de Boscodon a una comunitat de tipus eremític que s’hi va establir amb el suport del bisbe d’Embrun. Cap al 1140, gràcies al desenvolupament favorable de l'establiment, el bisbe va voler reorganitzar-lo i va fer venir monjos de l’abadia de Chalais (Isère), esdevenint la primera casa associada a aquell lloc, que finalment formaria l’orde de Chalais, amb una estructura similar a la cistercenca.
El 1142, Guillaume de Montmirail va efectuar una nova donació a la comunitat per ajudar al seu manteniment. Sota l’abadiat de Guigo de Revel, antic monjo de Chalais, es va donar un impuls definitiu a la nova casa, tant pel que fa a la seva construcció com a la seva organització. En aquesta època va obtenir la protecció del papat. D’altra banda, Boscodon va impulsar la seva expansió fundant altres cases a Laverq (c. 1135), Prads (c. 1150), Valserres, Lure (Alps de l'Alta Provença, 1160) i Pierredon (1206). El 1303, l’abadia de Chalais es va integrar a la Cartoixa, de manera que Boscodon va passar a exercir el paper de cap de l’orde, però per poc temps.
Les diferents cases es van anar sotmetent a altres ordes monàstics, i el mateix Boscodon va passar a dependre, el 1348, de l’arquebisbat d’Embrun. L’abadia va patir, a finals del segle XIV, les inestabilitats bèl·liques de l’època i va resultar saquejada. El 1408 va passar a dependre de l’abadia de Sant Miquel de la Clusa (Piemont), esdevenint una casa benedictina. També fou víctima d’algun episodi desafortunat, com ara una riuada cap al 1420. A partir del 1516, Boscodon va passar a estar governada per abats comendataris, i tot això, sumat a les guerres de Religió, la va portar a la decadència.
Al segle XVII, el monestir fou restaurat i va poder continuar la seva activitat fins a la seva supressió el 1769, data en què el lloc i els seus béns van passar a mans de l’arquebisbat d’Embrun. El lloc fou finalment venut arran de la Revolució i ocupat per particulars. A mitjans del segle XX es trobava en ruïnes. L’abadia ha estat restaurada des del 1974 i novament ocupada per una comunitat religiosa que, actualment, se’n fa càrrec.
Étienne Martellange (1606)
Bibliothèque nationale de France
- ALBERT, Antoine (1783). Histoire géographique, naturelle, ecclésiastique et civile du diocèse d'Embrun. Vol. 2
- BESSE, J.-M. (1909). Abbayes et prieurés de l'ancienne France. Vol. 2: Provinces ecclésiastiques d’Aix, d’Arles, Avignon et Embrun. Abbaye de Ligugé
- COTTINEAU, Laurent-Henri (1936). Répertoire topo-bibliographique des abbayes et prieurés. Vol. 1. Mâcon: Protat
- GAY, Christian; i altres (2012). L’Abbaye de Boscodon (1132-2012). Crots: Abbaye de Boscodon
- PILOT DE THOREY, Emmanuel (1873). Abbaye de Notre Dame de Boscodon, près Embrun. Grenoble: Drevet
- ROMAN, J.-Ch. (1922). La fin de l’abbaye de Boscodon (1766-1779). Revue Mabillon, núm. 45
- SAINT-MAUR, Congregació de (1725). Gallia Christiana in provincias ecclesiasticas distributa. Vol. 3. París: Typographia Regia
- TERREL, Marc; i altres (1980). Abbayes soeurs de l’ordre de Chalais. Zodiaque
- THIRION, Jacques (1980). Alpes romanes. La Pierre-qui-Vire: Zodiaque
L'abadia de Boscodon es troba al sud d'Embrun (Ambrun), prop de la Durance