Es tracta d’un notable monestir femení fundat des de Sant Víctor de Marsella sobre unes terres donades l’any 1011 a aquella abadia. Estava situat en el territori de Brignoles, a llevant de Marsella, on ja hi havia una església dedicada a Sainte-Perpétue. Hom ha considerat que molt abans, l’any 558, aquell lloc havia estat ja ocupat per una primera comunitat seguidora de Joan Cassià, que més endavant s’hauria perdut.
La primera comunitat procedent de Sant Víctor s’hi hauria establert a mitjans del segle XI. Es tractaria d’un priorat masculí que anys després acolliria també una comunitat femenina, cada una d’elles sota l’autoritat del seu prior. El 1098, quan el comte Bernat III de Besalú va expulsar els canonges del monestir de Sant Joan de Ripoll (després Sant Joan de les Abadesses, Ripollès) es va fer venir unes monges des d’aquest monestir per repoblar-lo amb una nova comunitat femenina.
L’establiment monàstic va rebre protecció dels comtes de Provença i de l’Església, el papa Innocenci II (1136), Ramon Berenguer III de Provença (1158), Alexandre III (1160) i Alfons el Cast (1167) van confirmar les seves possessions, que van arribar a ser força importants. A començament del segle següent, la comunitat masculina va traslladar-se a Marsella i el lloc va quedar ocupat només per les monges, però amb dependència d’un prior de Sant Víctor. A partir d’aquell moment, la casa va incrementar el seu poder i prosperitat.
Il·lustració d'Iconographie des sceaux et bulles, 1860
El 1225, la comtessa Garsenda, vídua d’Alfons II de Provença, va professar en aquest monestir que havia beneficiat amb anterioritat i va continuar beneficiant amb béns atorgats pel seu fill, Ramon Berenguer V de Provença. Garsenda va morir en aquest lloc el 1242. Gràcies a la seva situació econòmica, el priorat va poder suportar relativament bé les inestabilitats de l’època (segles XIV a XVI) que comportaren abandonaments temporals per part de la comunitat. També van esclatar diversos episodis conflictius relacionats amb diferències d’autoritat entre la priora de La Celle i el prior d’aquesta casa que residia a Sant Víctor i que reclamava els seus drets, mentre que la comunitat els defensava per a ella.
Al segle XVII el monestir passava per una època de decadència a més de patir un notable relaxament en els costums, tot acompanyat de l’oposició de les monges a la seva reforma. El 1658 hom va ordenar el trasllat de la comunitat a la ciutat d’Ais de Provença, però les monges s’hi van oposar. El trasllat no es va fer efectiu fins al 1661 i només en part, les monges que van seguir a La Celle no van mantenir la comunitat, que va desaparèixer definitivament el 1692. El nou monestir d’Ais va continuar fins a la Revolució. Pel que fa a la casa de La Celle, fou venuda el 1791, després l’església va recuperar les seves funcions, des del 1990 el lloc és de propietat pública i s’ha pogut restaurar.
Sala capitular
Sala capitular
El refetor
Dormitori
Sarcòfag dit de Garsenda (s. XIII)
Sarcòfag dit de Garsenda (s. XIII)
- BERENGUIER, Raoul (1937). Le Monastère Royal de la Celle. Lille: Couan
- BESSE, J.-M. (1909). Abbayes et prieurés de l'ancienne France. Vol. 2: Provinces ecclésiastiques d’Aix, d’Arles, Avignon et Embrun. Abbaye de Ligugé
- COTTINEAU, Laurent-Henri (1936). Répertoire topo-bibliographique des abbayes et prieurés. Vol. 1. Mâcon: Protat
- DOLAN, Claire (2010). Culture de guerre et violence au couvent: le transfert du monastère de La Celle (1658-1660). Revue d'Histoire de l'Eglise de France, vol. 96
- L'HERMITE-LECLERCQ, Paulette (1989). Le Monachisme féminin dans la société de son temps: le monastère de La Celle, XIe-début du XVIe siècle. París: Cujas
- RENAULT, Jean-Baptiste (2019). La communication dans un réseau méditerranéen en constitution. Les mobilités monastiques en Orient et en Occident de l’Antiquité tardive au Moyen Âge (IVe-XVe siècle). École française de Rome
- SAINT-MAUR, Congregació de (1715). Gallia Christiana in provincias ecclesiasticas distributa. Vol. 1. París: Coignard
La Celle està situat al sud-oest de Brignoles