El monestir de Cruas hauria estat fundat, o potser refundat, al voltant de l’any 804, en un indret ocupat prèviament per esglésies més antigues. Aquella operació es va fer gràcies a la intervenció d’Eribert, un senyor local. L’any 817, Elpodorius, comte del Vivarès i fill del fundador, va obtenir de Lluís el Pietós (778-840) la protecció reial per al monestir; en aquell moment s’esmenta també el seu abat, Bonaldus. Aquest privilegi —i altres de similars— fou confirmat en diverses ocasions i per diferents monarques durant els anys següents.
L’abadia de Sant Salvador d’Aniana (Erau) va intervenir en el procés d’expansió en un moment en què aquella casa era el centre de difusió de la reforma benedictina impulsada per Benet d’Aniana. El 1095, el papa Urbà II va consagrar l’església i, en els anys següents, el monestir va gaudir d’un llarg període de prosperitat, durant el qual va arribar a tenir una quarantena de priorats dependents. El pas de la guerra dels Cent Anys i l’adopció del règim comendatari, el 1467, afectaren la casa, que encara patí greus conseqüències durant les guerres de Religió.
El 1574, Cruas fou ocupat pels protestants i el lloc va quedar abandonat durant uns anys (1580-1628), mentre els monjos es refugiaven en una fortificació propera que havien aixecat com a lloc de protecció. A la primera meitat del segle XVIII el monestir es trobava en plena decadència. L’any 1741, el bisbe de Viviers va suprimir l’abadia, tot i que es mantingué el càrrec d’abat comendatari, sense comunitat. La Revolució va acabar definitivament amb el monestir, que fou venut el 1794. En aquesta època també es va perdre la major part de la seva documentació, i els edificis es trobaven en ruïnes.
A mitjan segle XIX es va iniciar la restauració de l’església. Es tracta d’un edifici romànic que, en línies generals, es va aixecar entre els segles XI i XII. Té tres naus de cinc trams i un transsepte on s’obren tres absis semicirculars. El primer tram de la nau, a ponent, incorpora una capella situada a la part superior. L’edifici disposa també d’una tribuna que ocupa els dos darrers trams de la nau i el transsepte, amb una església superior i una altra d’inferior que comunica amb una cripta.
L'església amb la tribuna
Foto de Toutaitanous, a Wikimedia
La cripta
Foto d'AlienSpoon, a Wikimedia
Mosaic (s. XII)
Foto de Digne, a Wikimedia
Jacques Guiaud, s. XIX
Bibliothèque nationale de France
Jules Louis Frédéric Villeneuve, s. XIX
Bibliothèque nationale de France
- COTTINEAU, Laurent-Henri (1936). Répertoire topo-bibliographique des abbayes et prieurés. Vol. 1. Mâcon: Protat
- DEVIC, Claude; i altres (1872). Histoire générale de Languedoc. Vol. 4. Tolosa de Ll.: Privat
- DU BOYS, Albert (1842). Album du Vivarais, ou Itinéraire historique et descriptif de cette ancienne province. Grenoble: Prudhomme
- RAYMONDON, M. (1858). Coup-d'oeil rétrospectif sur les monuments historiques du département de l'Ardèche. Congrés Archéologique de France. París: Derache
- ROUCHIER, Jacques (1914). Histoire du Vivarais. Vol. 1. Largentière
- SAINT-JEAN, Robert (1991). Vivarais Gévaudan romans. La Pierre-qui-Vire: Zodiaque
- SAINT-MAUR, Congregació de (1865). Gallia Christiana in provincias ecclesiasticas distributa. Vol. 16. París: Firmin Didot
- SILVIUS (1902). Un aperçu de l'histoire de Cruas. Revue historique, archéologique, littéraire et pittoresque du Vivarais. Privas: I. Centrale
- TARDIEU, Joëlle (1984). Reprise des fouilles en l'abbatiale de Cruas. Archéologie du Midi médiéval
- TARDIEU, Joëlle (1995). L’abbatiale Sainte-Marie de Cruas. Congrès archéologique de France, 150 ss. Moyenne vallée du Rhône. Société française d'archéologie
- TARDIEU, Joëlle; i altres (1985). Cruas, une abbaye bénédictine en Vivarais. Lavilledieu: Candide
Cruas és prop del Roine, entre Aurenja i Valença