Aime està situat a la vall del riu Isère, una via de pas que comunica aquest territori amb la vall d’Aosta (Itàlia) a través del coll del Petit Sant Bernat. En aquest indret s’aixeca l’església de Saint-Martin, que fou la seu d’un priorat benedictí.
Les restes més antigues identificades en el lloc que avui ocupa l’església corresponen a un edifici d’època romana, probablement un temple o basílica. Es tractaria d’un senzill espai d’una sola nau que, amb el pas del temps, s’aniria modificant i ampliant. Durant la segona meitat del segle XIX s’hi van dur a terme excavacions que posaren al descobert estructures relacionades amb l’antiga Axima, capital desenvolupada gràcies a la via de comunicació cap a la vall d’Aosta. Aquella construcció acabà en ruïnes i fou abandonada.
Segons la tradició, en aquest mateix indret es fundà una primitiva església en temps de Jacques de Tarentesa (o Jacques d’Assíria), personatge procedent d’Orient que hauria acompanyat sant Honorat al monestir de Lérins (Alps Marítims). L’any 420 es traslladà a Tarentesa i és considerat el primer bisbe d’aquesta diòcesi; venerat com a sant, hom el relaciona amb la fundació d’aquella capella primitiva. Sigui com sigui, cap al segle VI ja s’hi havia aixecat una església molt modesta sobre les restes romanes.
Cap al 1019 s’hi fundà un priorat benedictí i l’edifici anterior fou profundament transformat. La nova construcció adoptà una planta de tres naus i tres absis, amb cripta, configurant un conjunt arquitectònicament molt desenvolupat. La casa depenia de l’abadia de San Michele della Chiusa (Piemont). Hi ha notícies de priors des del segle XIV fins a la Revolució. Aquesta documentació no implica necessàriament l’existència d’una comunitat estable o d’un monjo resident a Saint-Martin; probablement, en la darrera etapa, el priorat es reduïa a la simple titularitat del benefici. Després de la Revolució el lloc fou desafectat i venut.
A partir del 1860 les restes foren estudiades i publicades per Étienne-Louis Borrel, i més endavant l’església fou restaurada. Actualment es conserva una notable església romànica. L’edifici és avui de nau única, a causa de la pèrdua de les naus laterals i del tancament dels espais entre les antigues columnes; tanmateix, es mantenen els tres absis i la cripta. Alguns murs conserven pintures murals, i també subsisteixen restes visibles de les construccions d’època romana.
Murals del presbiteri
Murals del presbiteri
Cripta
Cripta
Cripta
Absis lateral
Estructures romanes
- BAUDRILLART, Alfred (1909). Dictionnaire d'histoire et de géographie ecclésiastiques. Vol. 1. París: Letouzey et Ané
- BESSE, J.-M.; i altres (1939). Abbayes et prieurés de l'ancienne France. Vol. 9: Province ecclésiastique de Vienne. Abbaye de Ligugé
- BORREL, Étienne-Louis (1884). Les monuments anciens de la Tarentaise (Savoie). París: Ducher
- DEBEAUVAIS, Pierre (1981). Saint-Martin-d'Aime. Chambéry: SSHA
- DESCHAMPS, Paul (1965). Les peintures murales de l'église Saint-Martin, à Aime. Congrès archéologique de France. 123 ss. Société française d'archéologie
- EMPRIN, J.-M. (1913). Le Prieuré de Saint-Martin à Aime. Notes historiques. Recueil des mémoires et documents de l'Académie de la Val d'Isère. Moutiers
- MORTAMET, J.-G. Savoie (1984). La restauration des couvertures de la basilique Saint-Martin d'Aimé. Bulletin Monumental, vol. 142
- TARDIEU, Joëlle (1983). Savoie. La basilique Saint-Martin d'Aimé. Bulletin Monumental, vol. 141
- VALLERY-RADOT, Jean (1965). L'église Saint-Martin, à Aime. Congrès archéologique de France. 123 ss. Société française d'archéologie
Aime es troba a la vall de l’Isère, entre Moûtiers i Bourg-Saint-Maurice