La comunitat resultant era força important i el 1246 consta que tenia un total de 23 membres. L’any 1272 hi ha constància d’una donació de Jaume I a favor del monestir per la construcció d’un claustre, tot i això, possiblement aquella dependència monàstica no s’hauria aixecat mai. Cap el 1345, a l’època de la priora Sibil·la de Boixadors, es va bastir una capella on seria enterrat Bernat de Boixadors. L’església que ara es troba en ruïnes podria ser la segona que es va aixecar en aquest indret i s’hauria bastit a mitjan del segle XIV. En la segona meitat d’aquell mateix segle es van portar a terme obres d’importància en el monestir i església, tot i això, aquesta darrera va quedar inacabada.

A començament del segle XV tingué lloc un escàndol en trobar a les portes de Guimerà un nadó abandonat, que els veïns de la població van atribuir a alguna monja de la comunitat; investigacions posteriors van demostrar que les cistercenques no tenien res a veure amb l’afer. Va seguir una època de profunda decadència, fins que el 1589 l'abat de Poblet va dictaminar que les tres úniques monges del lloc l'abandonessin per a traslladar-se al Pedregal. El cenobi va quedar a cura d'un monjo de Poblet, i més tard va passar a mans de la vescomtessa d'Évol, senyora de Guimerà.