L'origen del monestir de Valldaura cal cercar-lo en una comunitat femenina que s'hauria establert en aquest indret cap al 1006 i que tenia cert lligam amb el proper monestir de benedictins de Sant Pere de la Portella. El 1218 aquella comunitat va rebre el mas de Valldaura, amb el vistiplau dels Portella, protectors de l'establiment. Possiblement en aquell moment fos una comunitat benedictina.
En aquell segle es va consolidar la fundació cistercenca: l'any 1231 es va consagrar la capella o església monàstica i el 1237 el papa autoritzava el trasllat de les monges cistercenques de la Bovera a Valldaura i encara més endavant, el 1241, Bernat de Portella va fer una important donació al monestir de Santa Maria de Valldaura i a la seva abadessa, Centella. Aquell mateix any es va autoritzar formalment la fundació monàstica cistercenca. Immediatament, el monestir va rebre donacions diverses que van fer que acumulés un patrimoni rellevant. Entre les seves propietats cal esmentar la casa dels framenors de Berga, que després d'un intent de fundació, havien deixat.
A finals del segle XIII el monestir va passar per un període d'estancament i el 1327 començaven les accions per traslladar la comunitat a la vila de Berga adduint que el monestir de Valldaura es trobava en un lloc miserable i perillós. El 1328 els abats de Santes Creus i d’Escarp van pactar amb les autoritats de Berga les condicions en què la comunitat seria acollida a la ciutat. Aquest trasllat no es va portar a terme amb la celeritat pretesa, en part per l'oposició dels franciscans que en aquesta època retornaven a la vila i hi hagué un enfrontament d'interessos entre les dues comunitats pels terrenys antigament dels framenors i que havien passat a mans de les cistercenques de Valldaura. Finalment, s'arribà a un pacte pel qual els terrenys serien repartits i que s'edificarien dos convents separats físicament entre ells.
Làpida sepulcral
Poc després, l'any 1338, el monestir de Valldaura es va dividir en dues comunitats d'una quinzena de monges cada una. Una restà a Valldaura i la segona es va traslladar a Berga amb el nom de Santa María de Montbenet. La comunitat que es va quedar a Valldaura passava llavors per una època de decadència i va decidir el seu trasllat a la ciutat de Manresa, ocupant una capella dedicada al Sant Esperit cedida per Bartomeu Amargós, que seria coneguda amb el nom de Santa Maria de Valldaura de Manresa. Aquest trasllat no es va poder formalitzar fins al 1398 en època de l'abadessa Sibil·la de Prous, la vida a Manresa fou curta: el 1461 la comunitat, molt reduïda, es va extingir.
Mare de Déu de Valldaura
Col·lecció particular
- BUSQUETS, Josep (2006). La làpida de l’església de Valldaura. L’Erol, revista cultural del Berguedà, núm. 90
- GAVÍN, Josep M. (1985). Inventari d'esglésies. Vol. 17. Berguedà. Barcelona: Arxiu Gavín
- OBIOLS, Montserrat (2005). El monacat femení en la Catalunya medieval. Santa Maria de Valldaura (1241-1399). Tesi doctoral: Universitat de Barcelona
- OBIOLS, Montserrat (2007). El Monacat femení a la Catalunya medieval: Santa Maria de Valldaura (1241-1399). Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, vol. 17
- OBIOLS, Montserrat (2008). El monestir de Santa Maria de Valldaura, un espai de dones. Duoda, Revista d'estudis feministes, núm. 36
- RIU, Manuel (1966). Santa Maria de Montbenet. Berga: Museu Municipal
- SANTAMARIA ROVIRA, Joan (1935). Memòries del Monestir de Sant Pere de la Portella i de tot el seu Abadiat i Baronia. Solsona: Figueras
- SANTANDREU, M. Dolors (2012). El monacat femení al Berguedà. Santa Maria de Valldaura i Santa Maria de Montbenet. L’Erol, revista cultural del Berguedà, núm. 112
- SERRA i ROTÉS, Rosa (1985). Santa Maria de Valldaura. Catalunya Romànica. Vol. XII. El Berguedà. Barcelona: Enciclopèdia Catalana
- Enllaç ↗ : Claustra
Hi ha una bona pista que surt de la carretera de Gironella a Prats de Lluçanès, abans d’arribar a Sagàs
També s'hi va des de Sant Maurici de la Quar