El lloc on es troba l’església de San Pedro el Viejo ha estat ocupat per construccions des de l’antiguitat, s’han trobat restes d’època romana, després s’hi hauria aixecat una església visigòtica que va sobreviure a l’època de la dominació islàmica.
D’altra banda, Osca era seu episcopal des del segle VI, a l’època de dominació islàmica el bisbat es va refugiar a Sasabe en espera de la recuperació del territori, tot i que aquesta església va continuar mantenint certa activitat. El 1096, quan Pere I d’Aragó va conquerir la ciutat d’Osca a l’islam, es va recuperar aquella antiga església i ja llavors es va conèixer amb el sobrenom de “el Viejo”. En aquell moment, el lloc fou lliurat als benedictins de Sant Ponç de Tomeres (Llenguadoc), que hi van establir un priorat. La cessió fou confirmada pel mateix Pere I (1098) i pel papa Pasqual II (1107).
Un cop fundat el monestir, aquest va ser beneficiari d'importants donacions, que van fer que s'enriquís, tant en l'aspecte material com religiós. En 1117 van iniciar la construcció d'una nova església i monestir, que hauria de substituir l'obra preromànica. El 1137 el rei Ramir II d'Aragó, el Monjo, que ja havia estat monjo de Tomeres, va abdicar i es va retirar a San Pedro el Viejo, on va morir l'any 1157 i on és enterrat. A finals de segle XV hom va clausurar l'establiment benedictí, que fou succeït per una canònica regular. Aquella col·legiata fou clausurada definitivament el 1535, perdent el que encara li restava de poder. Ara és una parròquia.
L’església és, bàsicament, romànica, amb tres naus i tres absis, té l’accés pel nord, on hi ha una porta amb un timpà amb dos àngels que sostenen un crismó. Una segona porta, que comunica amb el claustre, té un timpà dividit horitzontalment en dos registres: a sobre un altre crismó amb àngels, i a sota l’escena de l’Epifania, a manera de llinda. El claustre és rectangular i presenta el resultat de les obres de restauració que s’hi van fer al segle XIX. Una part important dels capitells són moderns, la galeria meridional i la de ponent són les que conserven més capitells originals, els altres es conserven molt deteriorats al Museo Provincial de Huesca.
Al costat nord hi ha una torre hexagonal del segle XIII. L’antiga sala capitular és ara la capella de San Bartolomé i serveix de panteó reial, amb els sepulcres de Ramir II d’Aragó el Monjo (c1075-1157) en un sarcòfag romà, Alfons I d’Aragó (1073-1134) tomba que procedeix de Montaragó, i l’infant Ferran d’Aragó (?-1248), a més de Bernardo Alter, darrer prior benedictí, mort el 1494.
- AYNSA Y DE IRIARTE, Francisco D. (1619). Fundacion, excelencias, grandezas y cosas memorables de la antiquissima ciudad de Huesca. Osca: P. Cabarte
- BALAGUER, Federico (1946). Un monasterio medieval: San Pedro el Viejo. Osca: Vda. de L. Pérez
- BUISÁN, Antonia (2018). San Pedro el Viejo de Huesca, retiro y panteón de un rey. Panteones reales de Aragón. Gobierno de Aragón
- FIGUERAS, María Laura (2011). San Pedro el Viejo de Huesca: estudio preliminar a un análisis iconográfico del claustro. De Arte, núm. 10
- FIGUERAS, María Laura (2015). El claustro de San Pedro el Viejo de Huesca. Restitución y programa iconográfico. Tesi doctoral: Universitat Autònoma de Barcelona
- FONTANA, Mª Celia (2003). La iglesia de San Pedro el Viejo y su entorno. Osca: Instituto de Estudios Altoaragoneses
- FONTANA, Mª Celia (2012). El catálogo de pergaminos de San Pedro el Viejo de Huesca. Argensola, núm. 122
- GARCÍA CIPRÉS, Gregorio (1916). San Pedro el Viejo (Monumento Nacional). Linajes de Aragón, tomo VII
- MORENO, Rodrigo (2022). La comunidad de cristianos en Wasqa. Nuevas apreciaciones acerca de su organización y lugares de culto. Espacio, tiempo y forma, nom. 35
- RICO, Daniel (2004). El claustro de San Pedro el Viejo de Huesca: Pascua, bautismo y reconquista. Locus amoenus, núm. 7
- UBIETO, Agustín (1999). Los monasterios medievales en Aragón. Saragossa: C. A. Inmaculada