Hom té notícies d’aquest monestir gràcies a les referències al seu fundador, Joan de Bíclarum, la primera coneguda la va escriure Isidor de Sevilla, encara en vida del personatge. Joan de Bíclarum va néixer cap el 540 a Santarem (Portugal) i es va formar a Constantinoble, més endavant Leovigild el va exiliar a Barcelona, el 591 va ocupar el càrrec de bisbe de Girona fins la seva mort, el 621. Es conserva un escrit seu, el Chronicon (589).
El nom de Bíclarum es deu al monestir que va fundar el 586, abans d’ocupar la seu episcopal, Isidor esmenta que aquella casa seguia una regla pròpia, que no s’ha conservat. Hom coneix que Joan de Bíclarum va assistir a diversos concilis de l’època. La localització d’aquest monestir ha estat motiu de polèmica amb opinions oposades expressades en del decurs dels temps. Malgrat algunes localitzacions llunyanes, és lògic pensar que aquest s’establís en terres catalanes, lloc de residència del fundador. Tradicionalment s'ha relacionat Bíclarum amb Vallclara, el fet que quan es va fundar el monestir de Santa Maria de Vallclara (1149) en el lloc d’Avincabacer (Cabassers) s’utilitzés la denominació de Vallem Claram ha fet pensar en la mateixa ubicació de les dues cases, opinió que es veu reforçada amb el descobriment d’elements arquitectònics d’època preislàmica en aquest indret.
El 1452 fou suprimit el monestir cistercenc de Santa Maria de Bonrepòs, que volgueren unir a Santes Creus; Escaladei, que sempre havia mantingut diferències d’ordre material amb Bonrepòs va fer valer un pacte amb el papa Nicolau V, pel qual si l’establiment cistercenc fora suprimit, Escaladei en tindria dret. El cas va generar un litigi que finalment es va resoldre amb el repartiment de les propietats entre Escaladei i Santes Creus.
Filiació de Santes Creus
Segons l'Originum Cisterciensium (L. Janauschek, 1877)Abadia de la Grand Selva (Tarn i Garona) / 1145
Monestir de Santes Creus (Alt Camp) / 1152
Monestir de la Valldigna (València) / 1279
Abadia d’Altofonte (Sicília) / 1307
Abadia de Sant Miquel de la Clusa
(Piemont)
Fundada a finals del segle X, va convertir-se en un centre influent, amb priorats que s'extenien arreu, fins llocs llunyans, algun a Catalunya
Foto de Geobia, a Wikimedia
De viris illustribus, Sant Isidor
Joan, bisbe de l'església de Girona, got de naixença, era de la província lusitana de Santarem. Quan era adolescent va anar a Constantinoble, on va adquirir una forta erudició en grec i llatí; després de disset anys va retornar a les Hispànies, pel mateix temps que, per incitació de Leovigild, estava en efervescència l'heretgia arriana. Com que es va resistir totalment a la infame heretgia a la qual el volia obligar la crueltat de l'esmentat rei, va veure's exiliat i relegat a Barcelona i durant deu anys va experimentar moltes escomeses i persecucions per part deis arrians. Més tard va fundar el monestir de Bíclarum, on va congregar una comunitat de monjos, i va escriure la regla per la qual s'havia de regir el monestir, molt útil per a tots els que temen Déu. Va afegir al Llibre de les Cròniques, de l'any primer de Justí el Jove fins a l'any vuitè de Maurici, príncep deis romans, i l'any quart del rei Recared, amb un estil històric molt útil per a la Història; i diuen que va escriure moltes altres coses de les quals no ens ha arribat notícia.
(Traducció d'Antoni Pladevall, Del romà al romànic, Barcelona 1999)
Fotografia de Josep Salvany (1921)
Biblioteca de Catalunya
depenent de Montmagastre
Retaule de l’Esperit Sant (s. XIV), de Pere Serra
Consta de tres carrers i una predel·la. Al carrer central hi ha la representació de la Pentecosta, com a tema central. A sobre, Sant Joan Evangelista a Patmos. Al carrer de l’esquerra: Casament de la Mare de Déu; Anunciació; Bateig de Jesús. Al carrer de la dreta: Prova de la beguda emmetzinada; Martiri a Porta Latina; Resurrecció de Drusiana.
Retaule de l'Esperit Sant
Hi depenia el priorat proper de Sant Llorenç de la Roca, i en 1064 hi va passar a dependre també la canònica de Sant Miquel de Montmagastre (Noguera). En 1066 hom va intentar unir aquest establiment a Cluny, sense èxit. Arnau Mir va fer importants dotacions a la canònica, i va tenir cura de mantenir-la sota la seva influència. Va aconseguir unes butlles dels papes Nicolau II (1060) i Alexandre II (1063) sotmetent el lloc a la Santa Seu (privilegi d'exempció) tot i garantir la participació i influència de la casa vescomtal en l’elecció dels abats. Alhora, tant ell com els seus descendents s’encarregaren de dotar-la econòmicament, aconseguint un important patrimoni.
Detall de la butlla d'Alexandre II confirmant el
privilegi d'exempció i el patronatge dels fundadors (1063)
Biblioteca de Catalunya
La torre del campanar
El monestir de Sant Joan de l’Erm va tenir un recorregut més llarg que l’habitual en aquesta mena de cases, el 1421 hi consta una comunitat de deu membres, molt elevada. Potser a causa de les inestabilitats de tipus bèl·lic el nombre de monges es va reduir en poc temps, això i la voluntat d’implantar l’ortodòxia en aquestes comunitats va conduir a que el 1466 aquesta casa adoptés la Regla de Sant Agustí i la clausura estricta i que fos unida amb el monestir de Santa Maria de Montalegre de Barcelona, que seguia la mateixa regla. Montalegre va conservar les possessions de Sant Joan de l’Erm fins la seva venda al segle XVIII. La capella ha desaparegut i no hi ha restes aparents, estava situada al coll de Can Cuiàs, segurament on s’aixeca aquest mas.
Detall de Gozos al glorioso San Pedro Armengol... (sXIX)
Biblioteca Nacional de España
Pedro Armengol
La hagiografía de san Pere Ermengol presenta variantes según las fuentes, generalmente se considera que nació el 1228 en la Guàrdia dels Prats en el seno de un familia de origen noble pero de joven huyó de casa y se dedicó al bandolerismo (otras versiones mencionan una vida piadosa...) hasta que en 1258 ingresó en la orden de la Merced y se dedicó a la liberación de cautivos en el norte de África. En una ocasión fue encarcelado y como su acompañante se retrasó en el pago del rescate lo ahorcaron, al cabo de unos días llegó el compañero con el rescate y aún lo encontró milagrosamente vivo. Después regresó a Catalunya e ingresó en el convento mercedario de la Mare de Déu dels Prats en el que ocupó el cargo de comendador. Protagonizó algunos eventos de tipo milagroso hasta que murió en su convento en 1304, donde fue enterrado y más adelante venerado.
Il·lustració de la Genealogía de los reyes de España (Alonso de Cartagena, s. XVI)
Biblioteca Nacional de España
Fotografia de Casa Moreno. Archivo de Arte Español
Adelelm (Lesmes) va néixer a Loudun (Viena, Poitou) cap al 1030 Després d'una curta carrera militar, a la mort dels seus pares va anar a l'Alvèrnia on va establir contacte amb sant Robert de Turlande. Va viatjar a Roma en una època en què ja era conegut com a taumaturg, quan va tornar a l'Alvèrnia es va fer monjo a l'abadia de La Chaise-Dieu (Alt Loira) fundada per sant Robert, lloc d'on va ser abat durant un curt període de temps (1078). La tradició diu que Adelelm fou cridat per Alfons VI de Lleó, establint-se a la ciutat de Burgos acompanyat d'altres monjos del mateix origen. En aquesta ciutat es va posar al davant del monestir i hospital de San Juan.
- CAMPOS, Julio (1960). Juan de Biclaro, obispo de Gerona. Su vida y su obra. Madrid: Consejo Superior de Investigaciones Científicas
- MIRÓ, Josep Ramon, PRATS, Carles (2019). La ubicació del monestir de Biclaro. Santa Maria de Vallclara: la restauració d’un monestir visigot del segle VI. Centre d'Estudis Santa Maria de Vallclara
- PALOL, Pere de (1999). Del romà al romànic. Barcelona: Enciclopedia Catalana
- PRATS I FERRÉ, Carles (2006). Inventari arquitectònic i arqueològic de Cabassers
- Enllaç ↗ : Claustra
Les ruïnes del castell