Aquest lloc està relacionat amb el màrtir Vicenç, que era natural d’Osca i diaca de la diòcesi de Saragossa, en una de les persecucions dels romans contra la comunitat cristiana, fou empresonat, martiritzat i enterrat en aquest indret a començament del segle IV. Sobre el seu sepulcre s’hauria aixecat un martiryum on es veneraven les seves relíquies, possiblement aquell lloc ja estigués a càrrec d’una comunitat de monjos.
Altres narracions expliquen que, en època islàmica, les despulles del sant es van amagar i fins i tot esmenten el trasllat del cos del sant a Portugal, o França, possiblement es tracta de relíquies que s'haurien escampat per diversos indrets. Durant l'època de domini islàmic, l'església va continuar activa, servint la comunitat mossàrab i era coneguda en territoris cristians. El lloc ja era cobejat abans de la conquesta de València per Jaume I, el 1238 Alfons el Cast ja va mostrar el seu interès durant el setge de València de 1172, relacionant-lo amb el monestir de Sant Joan de la Penya. Un cop en mans cristianes, es va fortificar i s'hi van edificar diverses dependències, una església, hospital i monestir. A més, el rei va realitzar nombroses donacions de béns a favor seu.
El lloc d’enterrament de Vicenç és desconegut, es va descobrir un sarcòfag del segle IV que es va atribuir a sant Vicenç, però també es pensa que el primitiu sepulcre estaria en un indret proper i que s’hauria perdut amb les intervencions urbanístiques efectuades en el mateix lloc i la seva rodalia. El 1232, Jaume I ja havia adjudicat el lloc al monestir de Sant Victorià d'Assan (Osca), que hi va instaurar un priorat, tot i que continuava sota un patronatge reial que ajudava el seu manteniment amb una pensió econòmica. El 1255, els benedictins foren substituïts per frares mercedaris, però malgrat l’ajut econòmic, la monarquia estava descontenta de la situació i el 1287 Sant Vicent de la Roqueta va passar a mans de l’abat de Poblet (Conca de Barberà) després d’un acord imposat per Alfons III amb l’abadia d’Assan.
Els cistercencs hi van mantenir un priorat, amb una reduïda comunitat. El monestir es va remodelar durant els segles XVII i XVIII, després la casa va patir una ocupació durant la guerra del Francès i el 1835 fou suprimida i va esdevenir propietat de l'Estat. Va passar a mans privades, va quedar afectat per reformes urbanístiques i el 1878 hi va arribar la comunitat de religioses agustines de San José y Santa Tecla que va reformar un altre cop el monestir. Va patir els efectes de la guerra Civil, amb una expulsió temporal de la comunitat i incendi del lloc, es va recuperar mínimament i el 1973 es va vendre amb la voluntat d'enderrocar-lo i construir habitatges, però finalment, el 1978 va passar a l'Ajuntament, que va emprendre tasques de recerca arqueològica i reforma del conjunt.
Fotografia de Joanbanjo, a Wikimedia
- CHABÀS, Roc (1890). Lo moviment lliterari, artístich y arqueológich á Valencia en 1889. El Archivo, núm. 4
- GUÉRIN, Paul (1888). Les Petits Bollandistes. Vies des saints. Vol. 1. París: Bloud et Barral
- MARTÍNES GARCÍA, José Manuel (2005). El Cister valencià, de Benifassà a Valldigna. Simat de Valldigna: La Xara
- PEÑÍN LLOBELL, Pablo (2019). A propósito de Sant Vicent de la Roqueta, las obras de consolidación. Història de la ciutat de València. VIII: relat urbà. Ajuntament de València
- RIBERA I LACOMBA, Albert; i altres (1987). Enterramientos de la antigüedad tardía en Valentia. Lucentum, VI
- SERRA DESFILIS, Amadeo; i altres (1992). La portada tardorrománica de San Vicente Mártir de Valencia. Ars longa: cuadernos de arte, núm. 3
- SERRA DESFILIS, Amadeo; i altres (1993). San Vicente de la Roqueta: historia de la Real Basílica y Monasterio de San Vicente Mártir, de Valencia. Valencia: Iglesia en Misión
Sant Vicent de la Roqueta estava situat extramurs de la ciutat antiga, al sud. Carrer de Sant Vicent Màrtir