Abadia de Saint-Jouin-de-Marnes

Durant la segona meitat del segle VIII, Ension va patir les conseqüències dels conflictes armats que afectaven la regió, cosa que provocà un relaxament de la disciplina monàstica i, finalment, la seva ocupació per una comunitat canonical. Al segle IX, els monjos de Vertou es refugiaren a Ension fugint de les invasions normandes, tot portant-hi les relíquies del seu fundador, sant Martin. En aquest context, es va instaurar o restaurar la Regla de Sant Benet, amb la hipòtesi que ja s’hi havia introduït durant el segle VI. Aquest canvi va generar l’oposició de la comunitat canonical, que fou obligada a acceptar-lo.

Aquest llarg període de bonança es va veure interromput per la guerra dels Cent Anys. A partir de la segona meitat del segle XIV, el monestir fou fortificat. Superada aquella etapa, a la segona meitat del segle XV es van emprendre importants obres de reforma, entre les quals destaca la construcció del claustre gòtic. A finals d’aquell segle, passà a estar governat per abats comendataris. També va patir les conseqüències de les guerres de Religió (1568-69), quan fou saquejat pel mateix abat i quedà en ruïnes.

L’església és un gran edifici de tres naus i deu trams, amb un transsepte que dona pas a una capçalera formada per un ampli absis amb presbiteri, envoltat d’un deambulatori amb tres capelles. Als braços del creuer s’hi afegeixen dues absidioles més. El conjunt es va aixecar essencialment durant els segles XI i XII, però fou objecte de modificacions i restauracions posteriors arran dels danys provocats per les guerres. A més, durant la segona meitat del segle XIX s’hi van fer importants obres de restauració i esdevingué església parroquial. A més d’aquesta església, es conserva una galeria del claustre gòtic i algunes dependències secundàries.