Tot i que en la seva etapa fundacional hi van intervenir dos personatges històrics considerats sants, Pere I i Pere II de Tarentesa, posteriorment l’abadia de Notre-Dame de Tamié ha tingut un recorregut històric ple d’adversitats. A més de la Revolució, va superar èpoques de decadència i intents de supressió. En l’actualitat encara és un monestir trapenc en plena activitat.
El monestir cistercenc de Notre-Dame de Tamié fou fundat per iniciativa de Pere I, arquebisbe de Tarentesa entre els anys 1124 i 1140. L’any 1113 aquest prelat ja havia participat en la fundació de l’abadia de La Ferté (Saona i Loira); posteriorment en fou nomenat abat i, el 1124, assumí el càrrec d’arquebisbe de Tarentesa. El 1132 Pere I va signar la donació dels terrenys de Tamié efectuada pels seus propietaris, Pierre, Guillaume i Aynard de Chevron. En aquest acte també hi intervingueren Utbold, prior de Cléry (Savoia), i Pere II de Tarentesa (1102-1174).
Els primers monjos arribaren el 1133 des de l’abadia de Bonnevaux (Isèra). Pere II de Tarentesa fou nomenat primer abat de Tamié, càrrec que deixà en convertir-se en arquebisbe de Tarentesa (1141-1174). La fundació va comptar amb el suport —encara que limitat— del comtat de Savoia, aleshores governat per Amadeu III (1095-1148), així com del comte Amadeu I de Ginebra (1098-1178). Posteriorment es multiplicaren les donacions a favor del monestir, especialment per part de les cases senyorials del territori, en particular els Chevron. Durant els segles XIV i XV diversos membres d’aquesta nissaga foren enterrats al monestir a canvi d’aportacions econòmiques.
Els primers temps del monestir foren més aviat discrets, amb períodes de franca decadència. La protecció exercida per la casa de Savoia comportà també la seva intervenció en les eleccions abacials i en els afers interns de la comunitat. El seu desenvolupament limitat va fer que, l’any 1262, el Capítol General arribés a autoritzar-ne la supressió, mesura que finalment no es dugué a terme. En aquella època el monestir fou víctima d’un incendi que obligà a reconstruir-lo. A més de les ingerències externes en el govern, al segle XV la casa passà al règim d’abats comendataris.
Filiació de Tamié
Segons Originum Cisterciensium (L. Janauschek, 1877)
Després d’un període de certa prosperitat i influència, manifest durant el segle XV, a finals del segle següent s’inicià una nova etapa de decadència, motivada sobretot per les ingerències externes. Aquesta situació es prolongà en el temps, tot i que alternà amb períodes de relativa normalitat. Una etapa especialment negativa fou la de l’abadiat de Pierre de Beaufort (1535-1584), nomenat abat amb només disset anys i acumulador d’altres càrrecs. Des de la seva residència a Plancherine utilitzà els béns del monestir en benefici propi, deixant desatesa la comunitat.
Ja al segle XVII, els monjos de Tamié s’oposaren a la reforma de l’observança que es pretenia introduir sense èxit, mentre la casa entrava progressivament en ruïna pel que fa a les seves dependències. Després de molts esforços i negociacions, el 1677 Tamié acceptà la renovació de l’observança i s’incorporà a la Trapa, que hi introduí l’observança estricta de la Regla, una formació més acurada dels monjos i la restauració material del monestir. S’inicià així una etapa de recuperació de l’esperit monàstic. Els trapencs tingueren cura de la casa fins a la seva supressió arran de la Revolució, el 1793.
El monestir va quedar abandonat a causa de la fugida dels monjos cap a terres italianes. El 1800 fou subhastat, però no arribà a ser ocupat i continuà sense un ús específic, perdent els béns mobles que encara conservava. El 1830 el que restava del monestir passà a mans de l’Església, que hi mantingué diverses institucions i activitats. El 1861 hi arribà una petita comunitat trapenca procedent de l’abadia de La Grâce-Dieu (Doubs), que recuperà l’indret com a granja dependent d’aquella abadia.
Il·lustració d'Histoire de l’Abbaye de Tamié (1927)
Il·lustració d'Histoire de l'abbaye de Tamié en Savoie (1865)
L’establiment de Tamié encara estigué a punt de ser suprimit, i la precarietat es mantingué fins que el 1911 recuperà el títol d’abadia gràcies a l’arribada de la comunitat de La Grâce-Dieu, obligada a abandonar aquell monestir. Després de diversos canvis i circumstàncies, aquesta comunitat encara ocupa Tamié en l’actualitat. La major part de les estructures conservades corresponen a les edificacions aixecades a finals del segle XVII i començament del XVIII amb l’arribada dels trapencs.
Il·lustració d'Histoire de l’Abbaye de Tamié (1927)
Bibliothèque nationale de France
Il·lustració d'Histoire de l’Abbaye de Tamié (1927)
Bibliothèque nationale de France
Il·lustració d'Histoire de l'abbaye de Tamié en Savoie (1865)
Il·lustració publicada a Le Magasin Pittoresque (1875)
Postal antiga, col·lecció particular
- BEBIN-LANGROGNET, Odile (2011). De Savoie en Comté. Saint Pierre de Tarentaise. Torí: L’Harmattan
- BESSE, J.-M.; i altres (1939). Abbayes et prieurés de l'ancienne France. Vol. 9: Province ecclésiastique de Vienne. Abbaye de Ligugé
- BURNIER. Eugène (1865). Histoire de l'abbaye de Tamié en Savoie. Chambéry: Pouchet
- CHEVRAY, Jacques-Marie (1841). La vie de saint Pierre II, archevêque de Tarentaise. Baume: Simon
- COTTINEAU, Laurent-Henri (1939). Répertoire topo-bibliographique des abbayes et prieurés. Vol. 2. Mâcon: Protat
- GARIN, Joseph (1927). Histoire de l’Abbaye de Tamié. París / Chambéry: Gabalda / Dardel
- JANAUSCHEK, Leopoldus (1877). Originum Cisterciensium. Vol. 1. Viena
- REGAT, Christian (2015). Tamié : l’histoire d’une abbaye. Les Rendez-vous de l’Académie salésienne, 25
- REGAT, Christian (2025). La Révolution à Tamié. Les Rendez-vous de l’Académie salésienne
- SAINT-MAUR, Congregació de (1770). Gallia Christiana in provincias ecclesiasticas distributa. Vol. 12. París: Typographia Regia
Tamié està situat al coll del mateix nom, dins el municipi de Plancherine, a ponent d’Albertville