Es tracta d’un monestir masculí fundat per sant Bercari després de la instauració del monestir femení de Puellemontier. Bercari va arribar a aquest lloc procedent d’Hautviliers (Marne) on també hauria participat en la seva fundació al costat del bisbe Nivard de Reims. Fins aquí arribaria el bisbe Leodegari d’Autun fugint d’una falsa acusació, aquest prelat, que havia conegut a Bercari al monestir de Luxeuil, va morir decapitat prop del monestir cap el 678. La vida de l’abadia va seguir, però les inestabilitats del moment van impedir la seva expansió i va entrar en decadència. La recuperació va arribar a l’època d’Andon (Odó o Hatton, mort el 836) també abat de Stavelot (Lieja) que va reformar la casa introduint la Regla de Sant Benet segons les directrius de Benet d’Aniana sortides del concili d’Aquisgrà (817), sínode en el que ell mateix hi havia participat.

Abadia de Montier-en-Der

Abadia de Montier-en-Der
Interior de l'església

La revifalla no va durar massa temps ja que la comunitat va haver d’abandonar Montier-en-Der a causa de les invasions normandes, es va refugiar a la Borgonya i el 892 els monjos van participar en la refundació de l’abadia de Saint-Chef (Isère). Els monjos no van poder tornar a Montier-en-Der fins el 925. El monestir, altra cop en decadència, fou reformat a instàncies de Gauzelí de Toul, bisbe d’aquesta diòcesi, que hi va fer arribar monjos de l’abadia de Saint-Evre de Toul (Meurthe i Mosel·la) al front dels quals hi va posar l’abat Alberic (c936-960). El seu successor, Adso (+ 992) va continuar amb les reformes, va destacar pels seus escrits i per haver impulsat la construcció d’una nova església, que fou consagrada el 998.

Abadia de Montier-en-Der
Presbiteri de l'església

A mitjan del segle XIV la casa va resultar afectada per la guerra dels Cent Anys, la precarietat pel que fa a la comunitat i els seus béns es va aprofundir, en aquesta època es van haver d’aixecar construccions de defensa. A mitjan del segle XV es trobava en un avançat estat de ruïna. El 1499 François de Dinteville fou designat abat de la casa, fou el primer anomenat sota el règim de comenda. François va emprendre les obres de restauració del monestir, però el 1563, en ple període de inestabilitat provocada per les guerres de Religió, va resultar saquejat. El 1659 la comunitat va acceptar la seva reforma, incorporant-se a la congregació de Saint-Vanne que li donaria un nou impuls. Quan la Revolució va acabar amb la vida monàstica en aquest lloc, l’abadia havia aconseguit la seva estabilitat i era una de les més pròsperes de la regió, amb una llarga sèrie de propietats. Amb l’expulsió dels monjos el monestir i els seus béns van passar a ser de propietat pública, d’altra banda l’església parroquial de Saint-Rémy havia estat enderrocada i l’església abacial de Saint-Pierre i Saint-Paul va esdevenir parròquia. El 1862 es va procedir a l’enderroc de les dependències monàstiques i s’hi va aixecar un centre de remunta. El 1940 l’església va quedar profundament afectada per la Segona Guerra Mundial, perdent-se les naus. A mitjan del segle XX es va procedir a la seva restauració.

Abadia de Montier-en-Der
Interior de l'església

Monestir de Puellemontier

Es tracta del monestir femení fundat per sant Bercari. Poc després, cap el 673, prop seu Bercari establiria l’abadia masculina de Montier-en-Der. La primera abadessa de la casa fou Batilda, segurament neboda de la noble fundadora del mateix nom. Es troba documentat el 692-693 però les dades sobre aquest lloc són escasses, segurament devia desaparèixer a començament del segle VIII, un document de mitjan del segle XI demostra que ja no existia. El monestir de Puellemontier estava sota la tutela de Montier-en-Der. Es trobava a ponent de Montier-en-Der.
 

El lloc de Puellemontier
Mapa de Cassini de Thury (1758-60)
Bibliothèque nationale de France