Charles Cottet (1908)
Bibliothèque de l'Institut National d'Histoire de l'Art
El convent trinitari d'Arévalo és de fundació antiga, segons la tradició fou fundat pel mateix Joan de Mata († 1213), tot i que la data en què se situa aquesta és el 1214. Sigui com sigui, la casa va tenir un recorregut notable, hom coneix diversos personatges que van ser membres de la seva comunitat. La seva trajectòria es va veure estroncada per l'ocupació francesa, el 1808, que va malmetre el grandiós edifici i els seus béns, el 1843, després de la desamortització, el lloc va passar a mans particulars i va caure en ruïna, encara es conserven importants restes de la seva església.
- CARRAMOLINO, Juan Martín (1872). Historia de Ávila, su provincia y obispado. Vol. 1. Madrid: Lib. Española
- MONTALVO, Juan José de (1928). De la historia de Arévalo y sus sexmos (vol. II). Valladolid: Imp. Castellana, 1928
Els carmelites calçats es van establir a la ciutat d'Àvila el 1378, en època del bisbe Diego de las Roelas, a la seva arribada van passar a ocupar l'antiga església parroquial de San Silvestre, de la que es tenen notícies des de mitjan segle XIII. Els nous ocupants van anar aixecant el convent i reformant l'antiga església per adaptar-la a les seves necessitats, a més de fer-hi ampliacions amb la finalitat de poder ubicar els sepulcres que la noblesa demanava. Les obres de construcció i reformes foren contínues, especialment a mitjan segle XVIII, quan l'activitat constructiva fou molt important, segurament a causa de l'estat de ruïna que presentava en aquella època.
Arribat el segle XIX, va patir especialment el pas de les tropes franceses, el 1809, quan el conjunt va quedar molt afectat i hauria quedat abandonat. A poc a poc, es va poder recuperar, però encara hauria de passar per l'exclaustració temporal durant el Trienni Liberal i el tancament definitiu a causa de la desamortització de 1835, quan ja s'havia pogut recuperar de la ruïna. El lloc fou venut, però finalment va passar a mans públiques i el 1850 es va destinar a presó, i això va obligar a adaptar l'edifici a les noves funcions. El 1986 l'indret es va destinar a acollir l'Archivo Histórico Provincial, remodelant completament les restes del convent i presó. Potser el més característic de la construcció sigui l'espadanya, del 1670, que encara s'aixeca sobre la muralla.
- CARRAMOLINO, Juan Martín (1872). Historia de Ávila, su provincia y obispado. Vol. 1. Madrid: Lib. Española
- MORENO BLANCO, Raimundo (2018). El convento de Carmelitas Calzados de Ávila, aportaciones a su proceso constructivo. Cuadernos abulenses, núm. 47
- VELASCO, Balbino (1990). Historia del Carmelo Español. Vol. I. Roma: Institutum Carmelitanum
- VELASCO, Balbino (1994). Historia del Carmelo Español. Vol. III. Roma: Institutum Carmelitanum
Les escasses restes del monestir premonstratenc de Sancti Spiritus d'Àvila estan situades en un indret apartat del centre històric de la ciutat, al sud. S'atribueix la fundació a Nuño Mateo, però hi ha versions diferents de la data de l'establiment, algun consideren que ja existia el 1171, però altres el situen en el 1209, potser la versió més probable.
Escut publicat al Monasticon Praemonstratense
Era filial del monestir de La Vid (Burgos) i en els seus primers anys d'existència era doble, amb comunitats masculina i femenina, com era habitual en aquest orde. El 1366, Enric II de Castella va donar uns terrenys per poder-se traslladar a l'interior de les muralles de la ciutat, cosa que no va prosperar. El 1749 va patir un incendi, que va malmetre tot el monestir, es va reconstruir de manera força precària, però el 1809 fou novament destruït pels francesos i la comunitat va ocupar diversos indrets fins que el Trienni Liberal i la desamortització van acabar amb el que quedava de la casa. Ara les restes, especialment l'absis de l'església, s'han integrat en un habitatge.
- ALDEA, Quintín; i altres (1973). Diccionario de historia eclesiástica de España. Vol. 3. Madrid: I.E. Florez
- BACKMUND, Norbert (1956). Monasticon Praemonstratense Vol. 3. Straubing
- CARRAMOLINO, Juan Martín (1872). Historia de Ávila, su provincia y obispado. Vol. 1. Madrid: Lib. Española
- GARCÍA GUINEA, Miguel Ángel; dir. (2002). Enciclopedia del Románico en Castilla y León. Ávila. Aguilar de Campoo: Fundación Santa María la Real
- LÓPEZ DE GUEREÑO SANZ, María Teresa (1997). Monasterios medievales premonstratenses. Reinos de Castilla y León. Vol. I. Junta de Castilla y León
- LÓPEZ FERNÁNDEZ, María Teresa (1982). El monasterio de Sancti Spiritus en Ávila. Boletín del Seminario de Estudios de Arte y Arqueología, vol. 48
- MORENO BLANCO, Raimundo (2016). Aportaciones a la arquitectura y la historia del monasterio de Sancti Spiritus de Ávila. Espacio, tiempo y forma, núm. 4
Tradicionalment, es considera que aquest monestir benedictí tindria el seu origen en època visigòtica (Fernàndez Valencia esmenta la data de 687), quan era un monestir doble amb comunitats masculina i femenina. S'hauria perdut en època islàmica i recuperat després com a casa benedictina depenent del monestir de Valvanera (La Rioja). S'hauria reedificat el 1649.
- CARRAMOLINO, Juan Martín (1872). Historia de Ávila, su provincia y obispado. Vol. 1. Madrid: Lib. Española
- FERNÁNDEZ VALENCIA, Bartolomé (s XVII). Historia y grandezas del insigne templo, fundación milagrosa, basílica sagrada y célebre santuario... Biblioteca Nacional de España
- GARCÍA GUINEA, Miguel Ángel; dir. (2002). Enciclopedia del Románico en Castilla y León. Ávila. Aguilar de Campoo: Fundación Santa María la Real
Monestir de Burgohondo / S Marie de Fundo / Burgo del Hondo
(Burgohondo, Àvila)
L’origen d’aquest monestir presenta moltes incògnites, la primera referència documental que l’esmenta es troba en una butlla del papa Alexandre III de l’any 1179, moment en què ja existia. Es coneixen els noms de diversos abats, el primer dels quals és Matheos (1222).
Es va convertir en un important centre de poder, gaudia d’importants privilegis i el seu patrimoni era considerable, el que va ocasionar enfrontaments amb el bisbe de la diòcesi d’Àvila, especialment pel que fa a delmes i drets parroquials. El sistema de canònica regular va perviure fins al 1514, quan una butlla del papa Lleó X la va secularitzar, en aquell moment el seu abat era Juan Dávila, que va estar al davant de la casa entre els anys 1506 i 1557. El 1809, el bisbe va suprimir l’abadia instaurant clergues amb dependència de la diòcesi en les diferents parròquies que fins llavors eren gestionades des de Burgohondo.
- CALVO, José Antonio (2019). La abadía de Santa María de Burgohondo (siglos XI- XVI). Ediciones Universidad de Salamanca
- CALVO, José Antonio (2004). El reiterado conflicto sobre la jurisdicción eclesiástica entre el obispo de Ávila y el abad de Burgohondo (siglos XI-XIX). Anthologica annua, núm. 51-52
- GARCÍA GUINEA, Miguel Ángel; dir. (2002). Enciclopedia del Románico en Castilla y León. Ávila. Aguilar de Campoo: Fundación Santa María la Real