Monestir de Santa María de La Vid

Curiosament, aquestes dues fundacions es relacionen amb el comtat d'Urgell, que també va tenir una influència decisiva en l'establiment de la casa de Bellpuig de les Avellanes (Noguera), fundada poc després. Es coneix també una llegenda, segons la qual, el rei Alfons VII de Lleó i Castella va trobar de manera miraculosa una imatge de la Mare de Déu, que fou traslladada al monestir. Aquell establiment primitiu (conegut com a Monte Sacro) es trobava una mica allunyat del lloc actual, a La Vid, aquest darrer es va començar a aixecar gràcies a la protecció que va rebre dels reis castellans, en forma de privilegis i terres, que va transformar el cenobi en un centre de poder tant material com religiós. Va tenir dependència directa de Roma, el que donà peu a litigis amb el bisbat d'Osma.

A començament del segle XV, la mala gestió dels abats va comportar la pèrdua de béns, el que va fer que intervingués la Santa Seu per redreçar la situació. En aquest sentit, també hi va intervenir el cardenal Íñigo López de Mendoza, personatge força poderós, influent i abat comendatari de La Vid des del 1516. Aquest va portar a terme importants obres amb la finalitat de fer-ne un panteó familiar, aquestes obres van canviar completament la fisonomia del monestir (claustres i església nous...) a més d’enriquir-lo amb notables obres d’art. Després de patir els efectes de la guerra del Francès i una exclaustració temporal durant el Trienni Liberal, la fi de la vida premonstratesa va arribar amb la desamortització de 1835, perdent-se bona part del seu patrimoni a causa de l’abandó que va seguir. El 1865 el lloc va passar a estar ocupat per una comunitat agustina, que manté l’activitat monàstica en aquest indret.