L’origen de l’abadia d’Obazine es troba en un ermitatge establert molt a prop d’aquest lloc per Esteve de Vielzot (també conegut com a Esteve d’Obasina, † 1159) i el seu company Pere. Aviat, alguns seguidors s’hi van aplegar, fet que els va portar a oficialitzar l’establiment obtenint el vistiplau episcopal. Es considera que l’ermitatge fou fundat, és a dir, autoritzat, cap al 1127.
Malgrat la voluntat inicial dels seus impulsors de portar una vida eremítica, el lloc es va convertir progressivament en un cenobi on es practicava la vida comunitària, si bé sota unes normes d’aïllament i silenci molt estrictes. Cap als anys 1130-1134, es va cercar un indret més adequat per a la construcció d’un monestir capaç d’acollir la nombrosa comunitat que s’hi havia reunit. L’any 1135, malgrat les seves reticències per la seva inclinació a l’eremitisme, Esteve es posà al capdavant de la nova casa. En aquella època fundacional, el monestir no seguia cap regla coneguda i es regia per unes normes pròpies molt estrictes que incloïen també el treball manual.
Aquell mateix any, Esteve va visitar la Grande Chartreuse, atret pel model de vida cartoixà, que aleshores estava prenent forma. Malgrat la voluntat d’assolir un acord amb els cartoixans, aquest no es va concretar, probablement a causa del gran nombre de monjos d’Obazine, que els cartoixans volien més limitat, i de la llunyania entre els dos cenobis, que desaconsellava l’afiliació. En tornar a Obazine, va prendre la decisió de consolidar l’establiment com a monestir plenament cenobític i continuar la seva construcció, debatent-se entre esdevenir una canònica regular o adoptar alguna regla monàstica.
Façana de l'església (s. XVIII)
Paral·lelament, es va regularitzar la comunitat femenina que s’havia format al mateix indret. El 1140 es va iniciar la construcció del monestir del Coyroux, destinat a les monges. Obazine va establir contacte amb l’abadia de Dalon (Dordonya), que havia adoptat els costums cistercencs, i monjos d’aquesta comunitat van instruir la nova casa en la vida cenobítica. El 1142, el bisbe de Llemotges va consagrar les esglésies de les abadies d’Obazine i de Coyroux, aquesta darrera situada a prop de la primera.
Gràcies a la seva solidesa i trajectòria, aviat es van fundar des d’Obazine noves cases, com la de Bonaigue (Corresa, 1140), la Valette (Cantal, 1143), posteriorment traslladada, i la cel·la de La Frenade (Charente, c. 1140), entre d’altres. No obstant això, el monestir no va adoptar oficialment la regla del Cister fins al 1147. En els anys següents encara es treballava en l’adaptació als nous costums. El 1156 s’inicià la construcció d’una nova església, encara en vida del fundador. El monestir cistercenc va viure un llarg període de prosperitat i mantenia una comunitat molt nombrosa.
La generositat de la noblesa, entre altres dels vescomtats de Comborn i Turena, va permetre al monestir acumular nombroses possessions que s’estenien arreu. L’any 1279, les restes del sant fundador foren traslladades de la sala capitular a l’església i dipositades en una tomba decorada amb escultures, que encara es conserva. La Guerra dels Cent Anys va afectar la casa i les seves possessions, i a poc a poc es desenvolupà una vila al seu voltant. Més endavant, també patiria els estralls de les guerres de Religió. Al segle XVIII, la comunitat es trobava en decadència i els edificis estaven en perill de ruïna. L’any 1757, l’església es va escurçar, perdent sis dels nou trams originals i reduint-ne dràsticament les dimensions. La vida monàstica arribà a la seva fi el 1789 amb la Revolució.
Del conjunt monàstic es conserva l’església, que, després del seu enderroc parcial, actualment té tres naus amb tres trams, amb un transsepte i absis poligonal. Als braços del transsepte s’obren sis capelles de planta rectangular. L’edifici, originari del segle XII, conserva a l’interior el sepulcre de sant Esteve d’Obasina, una notable obra del segle XIII. Entre altres elements destacats, també s’hi troba un armari litúrgic de fusta (s. XII) i restes del cadirat del cor del segle XVII. Pel que fa a les dependències monàstiques, cal esmentar la sala capitular, mentre que altres construccions, com el claustre i el refetor, s’han perdut.
Sepulcre de sant Esteve d'Obasina (s. XIII)
Sepulcre de sant Esteve d'Obasina (s. XIII)
Cadirat del cor
Cadirat del cor
Cadirat del cor
Cadirat del cor
Filiació d'Obazine
Segons l'Originum Cisterciensium (L. Janauschek, 1877)
Armari litúrgic (s. XII)
Sala capitular
Restes del refetor
- AUBERT, R. (1963). Dictionnaire d'histoire et de géographie ecclésiastiques. Vol. 15. París: Letouzey et Ané
- BANCHEREAU, M. (1923). Obasine. Congrès archéologique de France. LXXXIV session tenue a Limoges. París: Picard
- BARRIÈRE, Bernadette (1977). L’abbaye cistercienne d’Obazine en Bas-Limousin. Les origine. Le patrimoine. Tulle: Conseil G. De la Corrèze
- BEAUNIER, Dom (1912). Abbayes et prieurés de l'ancienne France. Vol. 5. Bourges. Abbaye de Ligugé
- CANTIÉ Geneviève; i altres (2007). Obazine, abbaye. Congrès archéologique de France, 163e session, 2005, Corrèze. Société française d’archéologie
- COTTINEAU, Laurent-Henri (1936). Répertoire topo-bibliographique des abbayes et prieurés. Vol. 1. Mâcon: Protat
- DULAURENS, Jean (1887). Saint-Etienne d'Obazine : sa vie, ses reliques, son culte. Restauration de sa chapelle et de son tombeau. Tulle: Mazeyrie
- GUÉRIN, Paul (1888). Les Petits Bollandistes. Vies des saints. Vol. 3. París: Bloud et Barral
- JANAUSCHEK, Leopoldus (1877). Originum Cisterciensium. Vol. 1. Viena
- MAURY, Jean (1960). Limousin roman. La Nuit des temps, 11. Zodiaque
- ROY DE PIERREFITTE, J.-B. L. (1857-63). Études historiques sur les monastères du Limousin & de la Marche, vol. 1. Guêret: Betoulle
- SAINT-MAUR, Congregació de (1720). Gallia Christiana in provincias ecclesiasticas distributa. Vol. 2. París: Typographia Regia
El monestir es troba a Aubazine, a llevant de Briva (Brive-la-Gaillarde)