Abadia de Notre-Dame d'Évron

Per complir la seva promesa, el bisbe va fer venir monjos de les abadies de Saint-Vincent i de La Couture, ambdues situades a la ciutat de Le Mans (Sarthe). El testament d’Hadouin, de l’any 642, va beneficiar especialment la nova fundació. Aquella primera abadia hauria estat destruïda a mitjan segle IX arran de les invasions normandes i restaurada entre els anys 985 i 989. Malgrat els dubtes sobre la documentació, tot fa pensar que aquesta restauració es dugué a terme gràcies a la intervenció de Raoul II (segles X-XI), vescomte de Maine, amb monjos procedents de l’abadia de Saint-Père-en-Vallée de Chartres (Eure-et-Loir).

L’any 1418 el monestir es veié afectat per la guerra dels Cent Anys. El 1482 s’hi introduí el règim de la comenda i, a partir d’aleshores, passà a tenir abats aliens a la comunitat. El 1577 la casa fou saquejada en el context de les guerres de Religió, fet que també afectà la vila que s’havia desenvolupat a recer de l’abadia, i obligà els monjos a fugir. Quan la comunitat pogué retornar a Évron, es fortificà el monestir, cosa que contribuí a la seva decadència econòmica.

L’església actual és el resultat de les diverses intervencions de què ha estat objecte. Les parts més antigues corresponen als primers trams de la nau, a ponent, vestigis de l’edifici del segle XI; aquest sector conserva només dues de les tres naus originals. En aquest punt s’alça una torre campanar sobre un nàrtex. Una altra part de l’edifici és d’època gòtica, amb transsepte i un presbiteri amb deambulatori. Al costat s’hi troba la capella de Saint-Crépin, de finals del segle XII, antigament separada de l’església romànica; és de nau única i conserva decoració mural del segle XIII. Sota el presbiteri hi ha restes d’una cripta.