A més de la comunitat benedictina, al voltant de l’església de Sainte-Radegonde on es conservaven les despulles de la fundadora s’hi va reunir una comunitat de clergues que havien de servir les necessitats religioses de les monges. Hi estaven vinculats i algunes actuacions fan pensar que depenien de l’autoritat de l’abadessa, de fet aquella vinculació va generar en moltes ocasions episodis de tibantor entre les dues comunitats.

L’any 865 Poitiers va resultar molt afectat per una invasió normanda i tant el monestir com Sainte-Radegonde van quedar malmesos, sobretot aquesta darrera, època en que el cos de la santa fou traslladat a Saint-Benoît de Quinçay per un període de temps curt, ja que quan els mateixos monjos de Saint-Benoît van haver d’abandonar la casa poc després emportant-se les seves relíquies, les de Radegunda ja no hi eren. Un diploma de Lluís II el Tartamut de l’any 878 va posar el monestir de Sainte-Croix sota la seva protecció, alhora que li confirmava els béns.

A mitjan segle XIV, la guerra dels Cent Anys va afectar directament aquest monestir i va obligar a portar a terme importants obres de reparació en moltes de les dependències. Alhora la situació d’inestabilitat a la regió va provocar una notable disminució dels ingressos que havien de permetre el manteniment i desenvolupament del monestir. Durant el segle XV les monges es van veure obligades a portar a terme obres de fortificació en diferents cases que el monestir tenia escampades pel territori. L’estat de decadència es va agreujar amb episodis de lluites internes dins de la casa, que a finals del segle XV van portar fins i tot a la seva ocupació per les armes, amb pillatge i maltractes a les monges.

Aquesta abadia va mantenir fortes relacions amb el monestir de Fontevraud (Maine i Loira). Encara que mai hi va arribar a dependre, algunes abadesses de Sainte-Croix eren monges de Fontevraud, casa que mantenia una regla pròpia. A començament del segle XVI Fontevraud es va encarregar de reformar el monestir de Poitiers que s’havia relaxat en els seus costums, fent més estricta la clausura i la vida comunitària que havia desaparegut en la pràctica, a més de posar ordre en els afers econòmics de les monges. En aquest context, van arribar monges de Fontevraud com a garants de l’aplicació rigorosa de les noves normes.

També va patir els efectes de les guerres de Religió, a mitjan del segle XVI, que va repercutir en la situació econòmica alhora que el mateix monestir fou ocupat i utilitzat com a punt de defensa de la ciutat, patint importants destruccions (1569). A començament del segle XVII la casa es restaurava tant de les pèrdues materials com pel que fa al redreçament de la pràctica de l’observança.

Arran de la Revolució el monestir fou clausurat, tot i que el 1789 es va poder mantenir en precari a causa del nombre de monges (més de vint) va evitar el seu tancament immediat, finalment el 1792 es va posar a la venda mentre que les monges foren expulsades i es van dispersar. Poc a poc es va anar restaurant la comunitat i van recuperar alguns dels espais que encara quedaven. El 1932 va recuperar la condició d’abadia i el 1965 la comunitat es va traslladar a Saint-Benoît, al sud de la ciutat, en el lloc de La Cossonière, on encara manté la seva activitat.

A Poitiers, en el lloc on es trobava l’antic monestir es conserven algunes restes de l’església d’època merovíngia, que amb el decurs del temps s’aniria ampliant i modificant fins la seva destrucció arran de la Revolució. Prop seu hi ha la capella sobre l’antiga cel·la de santa Radegunda (Pas-de-Dieu), reconstruïda modernament. En aquest lloc s’ha creat el museu de Sainte-Croix. Una mica apartada es troba l’actual església de Sainte-Radegonde, amb el sepulcre de la santa.