Dibuix d'Anton Van der Wyngaerde (1563)
El convent franciscà de Castrojeriz fou fundat l'any 1315 per Fernando de Haro, que va posar una casa que tenia en aquest lloc a la seva disposició, es van establir en un indret apartat de la població, a llevant d'aquesta. Els framenors van considerar que la seva situació no era adient i van aconseguir un altre indret on aixecar el nou convent, el 1325 es va poder efectuar el trasllat. Després, la primera ubicació serviria a les monges de Santa Clara per establir el seu monestir. Un cop suprimit el convent a causa de la desamortització i desallotjat, va quedar abandonat i finalment convertit en cementiri, fins al 1889. Les ruïnes han estat molts anys abandonades i plenes de vegetació, tot i que el lloc s'ha desbrossat, encara és en estat de ruïna.
- ALONSO, Mathías (1734). Chronica seraphica de la santa provincia de la Purissima Concepcion. Valladolid: R. Chancillería
- HERMANAS CLARISAS (1993). Monasterio de Santa Clara. Castrojeriz. Burgos: Artecolor
- OMAECHEVARRÍA, Ignacio (1967). Orígenes del monasterio de Santa Clara de Castrojeríz (Burgos). Boletín de la Institución Fernán González, núm. 168
- RUIZ GARRASTACHO, Ángel (2001). Castrojeriz. Editur. Burgos, 2001
- WADDING, Luke (1681). Annales des Frères mineurs. Tolosa de Ll.: Colomiez et Posüel
El monestir de clarisses de la Ascensión de Lerma fou fundat el 1604 gràcies a la iniciativa de Mariana de Padilla, nora de Francisco Gómez de Sandoval, duc de Lerma i gran mecenes de la ciutat. La promotora es va fer càrrec de la construcció del monestir, de l'adquisició del mobiliari i de garantir les rendes necessàries per a la seva subsistència. El 1808, amb la guerra del Francès, el monestir fou ocupat per les tropes estrangeres que el van saquejar, les monges hi van poder retornar cinc anys després. Durant aquell segle la comunitat va patir també els efectes de l'exclaustració de 1835 i de la Revolució de 1868, quan les monges es van refugiar a San Blas. Les clarisses hi van poder tornar poc després i encara ocupen el monestir.
- CERVERA, Luis (1985). El monasterio de la Ascensión de Nuestro Señor en la villa de Lerma. Lerma: Monasterio de la Ascensión
- PAYO, René Jesús (2004). Lerma. Editur. Burgos, 2004
- SÁNCHEZ, Cayetano; PRADA, M. Fernanda (1996). Reseña histórica de los monasterios de clarisas de España y Portugal. Vol. 1. Ávila: Hermanas Clarisas de España
El convent de Santo Domingo fou una de les cases monàstiques fundades a iniciativa del primer duc de Lerma, Francisco de Sandoval. Aquest acte va tenir lloc el 1610, i el 1613 es va iniciar la construcció dels edificis conventuals. El 1617 aquella obra ja estava acabada. Fou un convent modest, la seva vida va acabar el 1835, amb l’exclaustració. A partir d’aquell moment la casa es va utilitzar per a finalitats diverses, des de magatzem, caserna de la guàrdia civil i escola, a més de patir els efectes d’un incendi.
- CERVERA, Luis (1969). El convento de Santo Domingo en la Villa de Lerma. Barcelona: Castalia
- PAYO, René Jesús (2004). Lerma. Editur. Burgos, 2004
L’origen del monestir de San Blas de Lerma cal cercar-lo més lluny, a Cifuentes (Guadalajara), on existia una capella dedicada sant Blai, un personatge que tradicionalment es considera que havia patit martiri en aquell indret en temps de Neró. El cert és que prop d’aquella capella on es veneraven les seves relíquies, l’infant Don Juan Manuel de Castella (1282-1348) hi va fundar el 1346 un monestir de monges dominiques, San Blas de Tovar.
Aquell establiment monàstic era en plena decadència el 1611, quan el primer duc de Lerma, Francisco de Sandoval, va decidir el seu trasllat a la ciutat que estava engrandint. La comunitat va anar a Lerma portant també les relíquies del sant titular. La construcció de la nova casa es va desenvolupar entre els anys 1613 i 1617, quan es va poder inaugurar. Va ser el monestir més important de la ciutat i estava unit físicament amb el palau ducal. En el segle XIX va quedar abandonat a causa de l’ocupació francesa (1808) però les monges hi van poder tornar. Actualment, la comunitat de dominiques encara l’ocupa.
- BERMEJO, Fernando (2014). El Real Monasterio de monjas dominicas de San Blas del Tovar en Gárgoles de Arriba. Bornova
- CASILLAS, José Antonio (2008). El monasterio de San Blas de la villa de Lerma. Salamanca: San Esteban
- HERRERA, Antonio (1974). Monasterios y conventos en la provincia de Guadalajara. Guadalajara: I.C. Marqués de Santillana
- PAYO, René Jesús (2004). Lerma. Editur. Burgos, 2004
Carmelites descalços de Lerma / San Juan Bautista de Lerma
(Lerma, Burgos)
Aquest convent de carmelites descalços es va fundar a Lerma el 1612 i consagrat el 1617. La iniciativa fou impulsada des del ducat de Lerma, en la seva època d’esplendor, amb Francisco de Sandoval, primer duc de Lerma (1599-1625). A la mort d’aquest, la casa va caure en decadència i el 1631 es va tancar, però es va recuperar el 1633. El segle XIX va portar les adversitats pròpies de l’època, com ara la guerra del Francès i la mateixa desamortització que va tancar definitivament l’establiment, el 1836. Ara el convent és utilitzat per l’administració, mentre l’església té funcions parroquials des del 1864, dedicada a Sant Joan Baptista.
- PAYO, René Jesús (2004). Lerma. Editur. Burgos, 2004
El monestir de clarisses de Santa María de Rivas fou fundat amb una butlla del papa Eugeni IV, el 1432. La primera abadessa fou Juana de Villapanillo, personatge que s'havia aplegat un parell d'anys abans amb altres companyes formant un beateri, després van entrar en contacte amb les clarisses de Tordesillas i finalment van professar en aquest orde. Més endavant es van anar aixecant les construccions monàstiques amb l'ajuda de diferents personalitats, entre les quals Isabel la Catòlica, també va patir els infortunis d'incendis (1570 i 1647) i guerres (1795 i 1808). La casa es va mantenir activa fins al 2009, quan fou suprimida. L'església és la que es va edificar després de la fundació, del segle XV.
- BRAGUIER, Laurey (2014). Aprobación, vida activa y enclaustramiento de las beatas castellanas: las cartas como reflejo de la institucionalización en los siglos XV y XVI. Cartas, Lettres, Lettere. Universidad de Alcalá
- SÁNCHEZ, Cayetano; PRADA, M. Fernanda (1996). Reseña histórica de los monasterios de clarisas de España y Portugal. Vol. 1. Ávila: Hermanas Clarisas de España
Franciscans de Poza de la Sal / S P Bernardino Senensis
(Poza de la Sal, Burgos)
El monestir de San Bernardino de Poza de la Sal és una de les diverses fundacions que va efectuar fra Lope de Salazar (c1393-1463) en terres de Burgos. Fra Lope era deixeble de Pedro de Villacreces, també fundador i impulsor d'una reforma observant dins d'orde franciscà. Abans, fra Lope havia fundat un convent de framenors i un monestir de clarisses a Briviesca, també l'eremitori de San Antonio del Monte, on faria llargues estades i el convent de San Bernardino de la Sierra, entre altres. La fundació de San Bernardino de Poza es va formalitzar l'any 1451 (altres cròniques hi situen el 1415, segurament per error) amb l'ajuda dels Rojas, senyors de Poza de la Sal i el suport de la casa dels Velasco (Pedro Fernández de Velasco, 1425-1492) que també hauria intervingut en altres establiments.
A causa de l'observança practicada per aquest corrent i a diferència d'altres convents de l'orde, aquesta casa de Poza es va establir allunyada de la població per permetre la solitud i el retir, a més, les construccions eren molt simples i amb una decoració sòbria. Malgrat tot, va romandre en el corrent dels claustrals fins al 1471, quan va fer-se seguidora de la branca observant. El 1515, Burgos es va instituir com a província observant, arran d'una reorganització d'aquesta, el 1602, aquest convent va passar a la custòdia de Cantàbria.
Detall de Retrato de Pedro Villacreces (1734)
Biblioteca Nacional de España
Era una casa dedicada a la recol·lecció, on se seguia una observança més estricta de la regla, cercant l'aïllament. En els segles XVI i XVII es van refer les construccions a caua del deteriorament que patien. A més de proveir de l'atenció religiosa a les monges de Castil de Lences, els frares de Poza també es van dedicar a l'ensenyament. Durant la guerra del Francès fou ocupat pels dos bàndols i en aquest període, entre altres infortunis, es va perdre el seu arxiu. Durant el Trienni Liberal, va esdevenir lloc de refugi d'altres frares d'aquest orde. Finalment, el 1835, San Bernardino fou suprimit a causa de la desamortització, ara es troba en ruïnes.
- GARAY, Manuel (1742). Compendio chronologico, con nuevas addiciones, a la primera parte de la chronica de la Santa Provincia de Burgos. Pamplona: Ezquerro
- HERNÁEZ, Domingo; i altres (1722). Primera parte de la Chronica de la provincia de Burgos, de la Regular Observancia de Nuestro Padre San Francisco. Madrid: G. Roxo
- URCELAY, Javier (2011). Páginas de la historia de Poza de la Sal. Madrid: Ciudadela
Nuestra Señora del Paraíso / Franciscans de Silos
(Santo Domingo de Silos, Burgos)
Hom desconeix la data d'arribada dels franciscans a Silos, on van ocupar una església preexistent dedicada a Nuestra Señora del Paraíso. En època de l'abat Juan III del monestir de Santo Domingo de Silos, els framenors i els benedictins van mantenir un enfrontament a causa del trasllat dels primers a l'interior de la vila, el que va enfurismar els benedictins que s'hi van enfrontar i van arribar a cremar el nou convent que s'havia aixecat. Els responsables foren amenaçats d'excomunió, fins que el 1301 una butlla de Bonifaci VIII, va aixecar la sanció. El primer convent, allunyat del centre de Silos es va renovar al segle XVIII, on els framenors van mantenir l'activitat fins al 1835, quan fou exclaustrat. Llavors va passar a mans particulars, fins que l'any 1890 el lloc fou adquirit per la comunitat benedictina de Silos. Havia caigut en ruïnes i entre el 1991 i 2009 ha estat restaurat i rehabilitat per acollir una exposició sobre la història del monacat.
- FÉROTIN, Marius (1897). Recueil des chartes de l'abbaye de Silos. París: Imp. Nationale
- FÉROTIN, Marius (1897). Histoire de l'Abbaye de Silos. París: E. Leroux