(Étienne Martellange, 1618)
Bibliothèque nationale de France
Il·lustració de Dardelet
Publicada a Essai historique sur l'abbaye de Saint-Martin d'Autun (1849)
L’abadia de Saint-Martin d’Autun fou fundada cap al 589 per la reina Brunequilda (c. 547-613), en un indret on, segons la tradició, hi havia hagut un temple pagà destruït per sant Martí. L’any 731 fou devastada pels sarraïns. El noble Badilon la va restaurar i l’any 870 s’hi consagrava una nova església. El monestir fou repoblat, en part, per monjos procedents de l’abadia de Saint-Savin-sur-Gartempe (Vienne) i posat sota la Regla de Sant Benet. L’any 879 va quedar novament destruït i Carles III el Gras (839-888) es va encarregar d’impulsar-ne la reconstrucció. A mitjan segle XVII, l’abadia es va integrar a la congregació de Saint-Maur. Fou suprimida amb la Revolució i posteriorment va desaparèixer gairebé totalment.
Jean-Baptiste Lallemand (c. 1780)
Bibliothèque nationale de France
- BAUDRILLART, Alfred (1931). Dictionnaire d'histoire et de géographie ecclésiastiques. Vol. 5. París: Letouzey et Ané
- BULLIOT, Gabriel (1849). Essai historique sur l'abbaye de Saint-Martin d'Autun de l'ordre de Saint-Benoît. Autun: Dejussieu
- COTTINEAU, Laurent-Henri (1936). Répertoire topo-bibliographique des abbayes et prieurés. Vol. 1. Mâcon: Protat
- SAINT-MAUR, Congregació de (1725). Gallia Christiana in provincias ecclesiasticas distributa. Vol. 4. París: Typographia Regia
A finals del segle X s’esmenta una capella dedicada a Santa Maria Magdalena al lloc de Charolles i, a mitjan segle XI, una església. Cap al 1104, es confirma l’existència del priorat cluniacenc de Sainte-Marie-Madeleine de Charolles, que s’hauria fundat en aquella època. L’església medieval ja estava en ruïnes al segle XVIII i fou enderrocada durant la primera meitat del segle XIX. Només es conserven algunes estructures del segle XV, fruit d’una profunda restauració motivada pels desperfectes ocasionats per la guerra dels Cent Anys.
Sostre de la sala capitular
Foto de Jackydarne, a Wikimedia
El priorat fou suprimit a començament del segle XVIII, però posteriorment s’hi van aixecar noves construccions. Les dependències del priorat es van vendre el 1791, durant la Revolució. L’any 1985, el lloc va passar a propietat pública i actualment és la seu d’un museu d’història local. També es conserva la sala capitular, amb un sostre del segle XVI.
- BOCQUET, Sylvie (2000). Charolles (Saône-et-Loire). Prieuré de la Madeleine, salle capitulaire. Archéologie médiévale, vol. 30-31
- CHALÉAT, Franck (2010). Autour de quelques châteaux en Charolais-Brionnais: Les bourgs de Semur-en-Brionnais et Charolles. Chagny: Centre de Castellologie de Bourgogne
- DE VAIVRE, J.-B. (1986). Saône-et-Loire. Charolles, le prieuré de la Madeleine. Bulletin Monumental, vol. 144/1
El convent dels franciscans de Mâcon s’hauria fundat a mitjan segle XIII, però es desconeixen tant la data de la seva arribada com el seu promotor. Alguns autors relacionen aquest assentament franciscà amb els senyors de Feurs, que els haurien facilitat uns terrenys situats intramurs. D’altra banda, hi ha constància de diverses donacions a favor de la comunitat durant la segona meitat d’aquell segle. El 1503, els framenors conventuals van abandonar el convent i foren substituïts per una comunitat observant.
El 1562 i, sobretot, el 1567, el convent va quedar pràcticament destruït a causa de les guerres de Religió, mentre que els seus carreus foren reutilitzats en la reparació d’altres construccions. Posteriorment es va reconstruir, i el 1608 es consagrava la nova església, dedicada a Saint-Bonaventure. La comunitat s’hi va mantenir fins a la Revolució, quan fou suprimida. El 1802 es va recuperar l’església per al culte parroquial, amb el canvi d’advocació a Saint-Pierre. L’edifici fou enderrocat a finals del segle XIX. Encara es conserven alguns elements de l’antiga casa conventual.
- AGUT, Louis (1760). Histoire des revolutions de Mâcon, sur le fait de la religion. Avinyó: Domergue
- FODÉRÉ, Jacques (1619). Narration historique, et topographique des convens de l'ordre de S. François et monastères S. Claire. Lió: P. Rigaud
- GUERREAU, Alain (1970). Rentes des ordres mendiants à Mâcon au XIVe siècle. Annales. Economies, sociétés, civilisations
- JEANTON. Gabriel (1934). Le vieux Mâcon, histoire des rues et des quartiers de la ville. Mâcon: Reaudier
- RAMEAU, Abbé (1883). Les anciens couvents des Dominicains et des Cordeliers à Mâcon. Revue de la Société littéraire, historique et archéologique du département de l'Ain
El lloc de Mazille és conegut des de l’any 893, gràcies a un document de venda. Des de la dècada del 930 era propietat de Gislebert de Chalon († 956), que, cap al 950, el va cedir a Aquine, qui aleshores va prendre l’hàbit a Cluny. L’any 962, ja en possessió de Cluny, el bisbe Adon de Mâcon en va confirmar la possessió i hi va afegir, entre altres béns, l’església de Saint-Julien de Mazille. La casa va ser dirigida per un degà, un prepòsit o un prior.
L’any 1103 s’hi va celebrar un sínode que va reunir, entre altres, els bisbes d’Autun, Mâcon i Belley, a més de tres prelats anglesos, fet que fa pensar que disposava de prou dependències per acollir l’acte i els seus participants. Durant la guerra dels Cent Anys es va fortificar, però això no va impedir que fos ocupat els anys 1430 i 1443. El 1570 va resultar afectat per les guerres de Religió. Malgrat tot, el lloc va mantenir un caràcter eminentment agrari. Arran de la Revolució, el 1791 va passar a mans de particulars. Se’n conserven estructures notables, entre les quals destaca la capella de Saint-Julien.
- DÉFONTAINE, Patrick (2009). Les prieurés-châteaux de la région mâconnaise au Moyen Âge. Bulletin du centre d’études médiévales d’Auxerre, núm. 13
- DEFONTAINE, Patrick (2013). Recherches sur les prieurés réguliers, monastiques et canoniaux des anciens diocèses de Chalon et Mâcon (Xe - XIVe siècles). Université de Bourgogne
- GARRIGOU GRANDCHAMP, Pierre; I altres (1999). Doyennés et granges de l'abbaye de Cluny. Exploitations domaniales et résidences seigneuriales monastiques en Clunisois du XIe au XIVe siècles. Bulletin Monumental, vol. 157/1
El monestir cistercenc de Notre-Dame de Le Miroir fou fundat l’any 1131 per Humbert de Coligny. Poc després, entre els anys 1135 i 1155, va esclatar un greu conflicte entre aquesta casa i l’abadia cluniacenca de Saint-Pierre de Gigny (Jura), una pugna en què van haver d’intervenir importants personalitats i institucions de l’Església. El monestir es va convertir en lloc de sepultura de membres de la casa de Coligny. El darrer abat regular fou Jean de Ciry, a qui va succeir Guillaume de Vautravers, que va accedir al càrrec sota el règim comendatari.
Filiació de Le Miroir
Segons Originum Cisterciensium (L. Janauschek, 1877)
El 1619, Le Miroir fou unit a l’abadia de Notre-Dame de Cîteaux (Costa d’Or), fet que va afectar el seu desenvolupament. En la darrera època tenia una comunitat molt reduïda, que s’encarregava dels serveis parroquials. El 1793, després de la Revolució, el monestir fou venut i, seguidament, es van enderrocar totes les dependències claustrals. Actualment només en resta l’església, tot i que mutilada i molt modificada.
- COTTINEAU, Laurent-Henri (1939). Répertoire topo-bibliographique des abbayes et prieurés. Vol. 2. Mâcon: Protat
- FISQUET, Honoré (1867). La France pontificale (Gallia christiana). Vol. 8. Lyon. París: E. Repos
- JANAUSCHEK, Leopoldus (1877). Originum Cisterciensium. Vol. 1. Viena
- MARTIN, Jean (1911). Église de l'ancienne abbaye du Miroir. Réunion des Sociétés des Beaux-Arts. 35 ss. París: Plon-Nourrit
- SAINT-MAUR, Congregació de (1725). Gallia Christiana in provincias ecclesiasticas distributa. Vol. 4. París: Typographia Regia