Abadia de Vézelay

Es coneix una butlla del papa Nicolau I, de cap al 863, que posava la fundació sota l’autoritat directa de la Santa Seu. Abans del 877, les monges van ser substituïdes per una comunitat masculina, probablement formada per monjos procedents de l’abadia de Saint-Martin d’Autun (Saona i Loira). Una butlla del papa Joan VIII, de l’any 878, esmenta Eudes com a primer abat. El monestir no va perdurar en aquell indret, ja que el 887 fou destruït per una incursió normanda. Aquesta casa fou el precedent de l’abadia de Sainte-Marie-Madeleine de Vézelay, situada en un indret més protegit i fortificat, on es va traslladar la comunitat. El trasllat es va impulsar aquell mateix any, tot i que hi ha indicis que la construcció del nou monestir ja havia començat abans.

A mitjan segle XI, sota l’abadiat de Boniface (1052-1075), l’abadia va entrar dins l’òrbita de Cluny (Saona i Loira), amb l’oposició d’una part de la comunitat. També es va convertir en una fita important del Camí de Sant Jaume. La seva prosperitat va permetre construir una nova església en substitució de l’anterior. Les obres, impulsades per l’abat Artaud, que va ocupar el càrrec entre el 1096 i el 1106, van culminar amb la consagració de l’edifici el 1104. Després d’un incendi, l’església es va reconstruir entre els anys 1120 i 1140. El papa Innocenci II va consagrar el nàrtex el 1132. Un segon incendi va destruir la capçalera el 1165, que es va reconstruir a finals d’aquell segle.

Al segle XIX, Viollet-le-Duc va intervenir en la restauració de l’edifici. El 1840 fou declarat monument històric, fet que va contribuir a garantir-ne la conservació. Des del 1920, ostenta el títol de basílica. La seva importància artística l’ha convertit en una destacada destinació turística. L’església és un notable edifici romànic, essencialment del segle XII, amb algunes parts reconstruïdes. La façana occidental és fruit de les reformes del segle XIII i de les restauracions del XIX, mentre que el portal és neoromànic. Aquest dona accés a un nàrtex de planta gairebé quadrada, amb voltes sostingudes per quatre columnes.

El transsepte no sobresurt de l’amplada de les naus. A llevant, l’església acaba en una capçalera de finals del segle XII, amb el presbiteri envoltat per un deambulatori amb nou capelles radials. Sota la capçalera hi ha una cripta. Al sud de l’església es conserva la sala capitular, també medieval. D’altra banda, a Saint-Père es mantenen algunes estructures del primer monestir femení, construïdes sobre edificacions tardoantigues.