Es tracta d’un monestir de monges cistercenques que té el seu origen en la petita església i antic priorat benedictí de Santa María de Iguácel depenent de Sant Joan de la Penya, al nord-est de Jaca. Aquell lloc fou adquirit del 1203 per Pere el Catòlic, el va cedir a l’abadia cistercenca de Morimond (Alt Marne), i aquesta hi va instaurar una comunitat de monges, en aquella primitiva comunitat es trobaven les germanes Gracia i Osenda Romai, aquesta en fou la primera abadessa.
El mateix Pere va donar al nou monestir el lloc de Cambrón, prop de Sádaba, on el 1213 les monges es van traslladar, segurament a causa del rigor del clima i la solitud que patien a Iguácel. A Sádaba van aixecar el nou monestir dedicat a La Concepción i depenent del depenent del monestir de Veruela, Osenda Romai va ser també la primera abadessa de la nova casa. El lloc d'Iguácel va continuar formant part del patrimoni del monestir. El 1212 el rei Pere li va atorgar més donacions de béns, entre els quals uns antics banys romans, 'Los Bañales' d'on hom pensa que van aprofitar la pedra per les construccions. El 1407 s'hi va aplegar la comunitat del monestir de Marcilla que va ser clausurat.
Entre els anys 1448 i 1473, la comunitat es va traslladar a Santa María de Foris, a extramurs d'Osca. Hom ignora les causes d'aquell trasllat, que potser només va afectar una part de la comunitat. Altre cop a Cambrón, el 1545 la casa va ser víctima d'una epidèmia en la qual van morir vint-i-cinc monges i només en van quedar quatre amb vida. L'arquebisbe de Saragossa, Hernando de Aragón (1539-1575), va repoblar la casa amb monges de Trasobares i Tulebras, a més d'impulsar més construccions a les dependències del monestir. Les monges es van estar a Cambrón fins que a mitjan segle XVI el concili de Trento va prohibir els establiments monàstics femenins allunyats dels nuclis habitats.
Arran d'aquell decret es van traslladar altre cop, ara a Saragossa, al monestir de Santa Lucía, una església que havia promogut el mateix arquebisbe i monjo cistercenc. El trasllat no es va fer realitat fins al 1588, després de l'obtenció de la corresponent llicència del papa Sixte V. Malgrat quedar sense ús, el monestir de Cambrón va seguir com a propietat de Santa Lucía fins que el 1642 fou venut al monestir de Rueda i després de passar per mans particulars, fou comprat pel monestir de La Oliva, el 1724. El 1835 i a causa de la desamortització, va tornar a mans particulars, situació que encara manté. El seu estat de conservació és lamentable.
- IMB (2010). Enciclopedia del románico en Aragón. Aguilar de Campoo: Fundación Santa María la Real
- MARTÍNEZ BUENAGA, Ignacio (1985). El Monasterio de Cambrón. Cistercium, revista monástica, núm. 169
- MARTÍNEZ BUENAGA, Ignacio (1987). El monasterio cisterciense femenino de Cambrón. El Císter. Órdenes religiosas zaragozanas. Institución Fernando el Católico. Saragossa
- MURILLO, P. Diego (1616). Fundación milagrosa de la Capilla Angelica y Apostolica de la Madre de Dios del Pilar y Excellencias de la Imperial Ciudad de Çaragoça. Barcelona: Sebastian Mateuad
Al sud de Sádaba