Louis Boudan (s. XVII-XVIII)
Bibliothèque nationale de France
Foto de Patrick Boyer, a Wikimedia
El priorat premonstratenc d’Aubeterre té un origen incert. Es considera que, cap als anys 965-970, era un monestir de benedictines que depenia de Saint-Pierre de Souvigny (Alier). A començament del segle XII es trobava en decadència i fou restaurat per Gilbert de Neuffonts (c. 1100-1152), que anteriorment havia fundat l’abadia de Saint-Gilbert de Neuffonts (Alier). Amb aquesta intervenció, el monestir es va convertir en premonstratenc. Gilbert va designar la seva esposa, Pétronille, com a abadessa, i també hi va ingressar la seva filla Poncia, ambdues considerades santes. Hi ha poques dades sobre la seva història, però la casa va continuar sota la tutela de Neuffons. A començament del segle XVII ja no tenia comunitat, però va mantenir el títol de priorat fins a la Revolució.
- ARDURA, Bernard (1993). Abbayes, prieurés et monastères de l'ordre de Prémontré. Nancy: Presses U. De Nancy
El priorat benedictí de La Chapelaude era una dependència de l’abadia de Saint-Denis (Sena Saint-Denis). De manera excepcional, es conserven nombrosos documents relatius a aquest establiment, encara que alguns d’ells són considerats falsificacions. Segons aquests textos, l’any 1059 el lloc hauria estat donat a Saint-Denis per Jean de Saint Caprais, moment en què s’hi hauria fundat un priorat dedicat inicialment a sant Dionís. El primer prior conegut fou Hug. L’any 1067, Arquimbald III de Borbó va confirmar la donació davant del rei Felip I de França.
A finals del segle XII, aquest priorat i l’abadia mare es van veure implicats en un litigi amb el monestir de San Michele della Chiusa (Sacra di San Michele, prop de Torí) pel domini del priorat de Saint-Désiré (Alier), que finalment va restar com a dependència de la Chiusa. Posteriorment, La Chapelaude encara mantingué altres plets amb diverses institucions. El priorat es va mantenir actiu fins a la Revolució, amb períodes de decadència. Actualment es conserva una modesta església romànica dedicada a Saint-Nicolas.
- BEAUNIER, Dom (1912). Abbayes et prieurés de l'ancienne France. Vol. 5. Bourges. Abbaye de Ligugé
- CHAZAUD, Martial A. (1860). Fragments du cartulaire de la Chapelle-Aude. Moulins: Desrosiers
- CHÉNON, Émile (1915). Histoire et coutumes du prieuré de La Chapelle-Aude. París: Sirey
El priorat de Notre-Dame d’Huriel era una dependència de l’abadia benedictina de Déols (Indre). Es troba documentat per primer cop en una butlla del papa Pasqual II, de l’any 1115. La informació sobre aquesta casa és escassa, però una butlla del papa Innocenci III, atorgada l’any 1212, confirma que encara aleshores restava vinculada a Déols. Es conserva la seva església, que en data desconeguda va esdevenir parroquial. És un edifici d’una sola nau amb un creuer on s’obren dues absidioles, a més de l’absis central, i presenta un porxo o galilea al davant.
Esquema de la planta de l'església
- DESHOULIÈRES, M. (1939). Huriel. Église Notre-Dame. Congrès archéologique de France, 101 ss. Allier. Société Française d'Archéologie
- DUPONT, Jean (1976). Nivernais, Boubonnais roman. La nuit des temps, núm.45. Zodiaque, 1976
- DURET, Patricia (1991). L’église Notre-Dame d’Huriel. Congrès archéologique de France, 146 ss. Bourbonnais. Société Française d'Archéologie
- PRADEL, Pierre (1934). Saint-Désiré et Huriel. Moulins: Crépin-Leblond
Es tracta d’una antiga comanda templera que, després de la supressió d’aquell orde, va passar a mans de l’orde de l’Hospital de Sant Joan de Jerusalem. Es coneixen els noms dels darrers comanadors templers arran del procés de supressió. Posteriorment, la casa va quedar sota la dependència de la comanda hospitalera de Lavaufranche (Cruesa). Es conserva la capella, dedicada a Saint-Jean.
- NIEPCE, Léopold (1883). Le Grand-prieuré d'Auvergne. Lyon: H. Georg
- TRUDON DES ORMES, Amédée (1899). Liste des maisons et de quelques dignataires de l’Ordre du Temple. Revue de l'Orient latin, vol. VII