Canònica de Saint-Julien de Brioude

En aquest indret es va aixecar un primer santuari, construït sobre un antic temple romà. La tradició esmenta que l’emperador Avit (395-457) fou enterrat aquí. Aquell primitiu edifici quedaria destruït arran d’una invasió dels burgundis, a finals del segle V. Malgrat això, el culte es mantingué i l’any 649 ja hi ha constància de l’existència d’un abat. Més endavant es parla d’una possible destrucció causada pels sarraïns. El lloc hauria estat restaurat cap al 824 pel comte Bérenger de Brioude, possiblement emparentat amb Lluís el Pietós. Al segle IX, Brioude era en mans de Bernat Plantapilosa (Bernard Plantevelue, †886), comte d’Alvèrnia.

Diverses personalitats van estar vinculades a la canònica de Brioude: Odiló, cinquè abat de Cluny; Cunabertus, fundador de Chanteuges (Alt Loira); Robert de Turlande, fundador de La Chaise-Dieu (Alt Loira), o Pierre de Chavanon, fundador de l’abadia de Pébrac (Alt Loira), entre d’altres. Brioude va evitar sotmetre’s a les reformes monàstiques de l’època, mantenint la seva independència, l’alt estatus social i un sistema de vida particular. Depenia directament de la Santa Seu fins a la creació de la diòcesi de Saint-Flour, moment en què s’hi integrà. L’any 1342 es va suprimir el títol d’abat, substituït pel de paborde, i la casa esdevingué secular. La col·legiata fou dissolta durant la Revolució.

L’edifici actual correspon, majoritàriament, als segles XI i XII, amb modificacions i restauracions posteriors. Presenta una planta amb tres naus de set trams, sense transsepte. La capçalera és semicircular i conté cinc absidioles radials. La nau té adossats dos porxos, al nord i al sud, així com algunes construccions menors. La façana actual és del segle XIX. Al voltant de l’església s’estenien les dependències pròpies de la col·legiata, inclosos els habitatges dels canonges.