Pel seu propi caràcter, l’estudi de les comunitats de donats és complex, les seves cases no seguien una regla comuna, es tractava d’una opció monàstica de caràcter espontani, sense filiacions a corrents determinades, orde ni cap organisme superior (a banda de l’episcopal) que els organitzés d’alguna manera. Tampoc mantenien registres propis, com els que pot tenir un determinat orde o congregació sobre les seves cases, per fer alguna mena de seguiment. Hom pot trobar comunitats de donats amb una estructura i nombre de membres comparable a un petit monestir o priorat d’un orde monàstic regular (habitualment el nombre de donats estava limitat a cinc membres), altres eren més simples i fins i tot en molts casos es troben donats individuals, que podem relacionar amb els ermitans. D’altra banda, hom troba cases de donats amb comunitats femenines (la majoria), altres de masculines i també de dobles o mixtes, amb homes i dones. Hi ha una altre vessant: els donats residents en altres monestirs regulars, que hi ingressaven amb condicions especials. De totes maneres, tots aquells donats o donades tenien la consideració d’eclesiàstic i estaven sotmesos a les normes i lleis específiques d’aquest estament.

Il·lustració de: Très belles Heures de Notre-Dame (c1400)
Bibliothèque nationale de France

Santa Maria de Sales

Es tracta d’un moviment del que hom troba notícies en els segles XIII i sobretot en el XIV, en el segle XV en quedaven poques, moltes van regularitzar la seva situació com a canònica regular agustiniana. Els donats s’establien sobretot en capelles o ermites més o menys aïllades, de les que podien tenir el seu ús exclusiu, però també es troba aquesta figura formant part d’altres monestirs, en parròquies i hospitals. En algunes comunitats hom seguia alguna regla o costum propi, però en els casos de donats integrats en algun altre monestir o priorat, aquests seguien les normes del lloc on eren acollits. És habitual el desconeixement i la poca precisió en aquest sentit. També es donava el cas en que hom pactava, potser fins i tot només de paraula, la norma a seguir. En molts casos s’especifica l’observança de la regla de Sant Agustí, pel que la comunitat sovint es confon amb una canònica agustiniana.

Il·lustració de: La llegenda àuria (s. XV)
Bibliothèque nationale de France

Santa Fe de Montseny

Les comunitats de donats estaven subjectes a l’autoritat episcopal, sovint delegada al rector de la parròquia on pertanyia, que havia d’autoritzar l’establiment d’una nova comunitat i un cop en funcionament vetllava pel compliment de la regla, donava el vist-i-plau de l’elecció de prior o majoral i també podia exercir la supervisió administrativa. Habitualment els donats aportaven un dot en el moment de l’ingrés i feien vot d’obediència i castedat, però en alguns casos podien mantenir béns propis, pel que no s’obligaven amb l’habitual vot de pobresa. D’altra banda els era reconegut el dret d’estabilitat, que els garantia la residència permanent a la casa on havien ingressat.

Aquest moviment és proper a d’altres que es van anar desenvolupant en llocs i països diferents amb un fons comú però amb trets particulars segons la regió. Es pot relacionar (moltes vegades es confon) amb les beguines, un moviment característic de Flandes, les recluses i fins i tot amb els tercers ordes, aquests més vinculats a un orde i a una regla determinada. Algunes vegades s’utilitzen indistintament alguns d’aquests termes dintre d’una mateixa comunitat, com a sinònims.

Il·lustració de: La llegenda àuria (s. XV)
Bibliothèque nationale de France

Les Esglésies

Santa Maria Savall

Santa Margarida del Pla